Des de la Plana

Amb l’entrada a la Unió Europea, havíem d’adaptar el nostre sistema educatiu a la resta de sistemes que hi havia a la resta de països del nostre entorn. I com a la UE, els joves no podien treballar abans dels setze anys, es va decidir allargar l’educació obligatòria fins als setze anys.

El problema va ser el de sempre. Si cal allargar la formació fins els setze anys, si tots els adolescents del país han d’estar-se a l’escola, o a l’institut, o on siga, caldrà diversificar els estudis. Però això suposava augmentar la despesa. De manera que es va posar en marxa una segona reforma educativa. I va aparèixer la primera de les lleis darreres d’Educació.

D’entrada, es va tornar a canviar el nom de les coses. A l’Educació General Bàsica se li va canviar el nom per Educació Primària. I es va acurtar fins els dotze anys. Mentre, va aparèixer l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) que arribava des dels dotze fins els setze anys. I, per acabar, quedava un Batxiller de només dos anys, just abans de fer l’examen de Selectivitat i poder anar a la Universitat.

Com els ensenyaments fins la ESO havien (i han) d’estar “harmonitzats” (que vol dir que tothom ha d’assolir els mateixos objectius i per tant tothom ha d’aprendre el mateix) cal adaptar el desenvolupament de l’aprenentatge de manera que tothom assolisca els mateixos continguts i conceptes. Lògicament, això vol dir que tot un grup d’alumnes s’ha d’adaptar a aquells als quals els costa més aprendre. Això, sense tindre en compte que, com que ara tothom ha d’estar-se fins els setze anys escolaritzat, aquells alumnes que ja fa anys que s’han despenjat dels seus companys també hi ha d’estar allà. En aquesta època, per evitar desmoralitzar alumnes i pares d’alumnes, les clàssiques notes numèriques es canvien per expressions vagues com PA (progressa adequadament) o NM (necessita millorar). És evident que quan a un xiquet se li va dient PA després de cada curs sense cap més informació sensata, no té ni idea de si ha estudiat prou, si ha aprofitat el seu temps o no ho ha fet. Però els mestres, per a curar-se en salut, ja procuraven posar pocs NM. Només en casos molt flagrants. Malgrat tot, hi havia alumnes que acumulaven retards importants. Per aquests, es va crear un altre mecanisme per a tornar-los a endollar al sistema. Repetir curs.

Tothom té clar que si un suspèn un examen, l’ha de tornar a fer. El primer que es va fer fou canviar “repetir” per “recuperar”. No és el mateix. Si un no sap sumar i suspèn l’examen de sumar, el que ha de fer és aprendre a sumar. No recuperar uns coneixements que mai ha tingut. Però tornem on estàvem. Repetir. En casos flagrants, alguns alumnes havien de repetir curs. Però clar; imagineu-vos un alumne que no fa res. Que no treballa en absolut (per la raó que siga) i que és incapaç de treure cap nota mínima en qualsevol de les assignatures que cursa. Ha de repetir; però això el sistema només ho permet una vegada per etapa educativa. Una vegada en l’Educació Primària i una altra en la Secundària. De manera que no es quede massa despenjat dels companys de la seva edat.

Aquest senzill mecanisme va comportar que els alumnes que no estaven disposats a treballar passaren de curs igual (o pràcticament igual) que els que sí que ho feien. I encara pitjor. Que els alumnes treballadors i estudiosos, demanaren a casa per quina raó ells havien d’estudiar si el company que només feia el pallasso a classe també passava de curs. Aquest segon mecanisme s’ha mantingut amb més o menys variacions fins a la LOMCE actual.

En aquesta darrera llei, que s’ha fet completament en contra de tots els professionals de l’ensenyament, dels pares dels alumnes i en general de tota la Societat, s’ha volgut recentralitzar l’educació. De manera que tots els continguts que es poden explicar a les classes es puguen controlar des d’un sol despatx. Donar molta importància a la llengua castellana i treure-la a tota la resta. I no només de llengües. Tambè de matèries. S’ha arribat a proposar, per al primer curs de Batxillerat una assignatura optativa a triar entre Cultura Científica, Anatomia Aplicada i Religió Catòlica. Amb la qual cosa es posa al mateix nivell una Ciència Natural que una creença. Tranquil·lament, es torna cinc-cents anys enrere.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!