Des de la Plana

L’aprenentatge no és el mateix que la educació.

Aprenentatge: 1 Fet d’aprendre alguna cosa; procés d’aprenentatge; per viure en societat cal un aprenentatge.
2  Adquisició dels coneixements necessaris per exercir una funció, especialment un art o un ofici: per arribar a ser un bon enginyer calen anys d’aprenentatge.

Educació: 1 Formació destinada a desenvolupar la capacitat intelectual i moral de les persones: els pares s’han de preocupar que els seus fills rebin una bona educació.

(Del diccionari de la Llengua Catalana)

Però curiosament, una de les primeres modificacions que van fer-se en els centres de Secundària va ser aquesta: Els Instituts d’Ensenyament Mitjà van passar a anomenar-se Instituts d’Educació Secundària.

D’altra banda, es va començar a qüestionar seriosament la tasca dels docents en general i la dels docents de secundària en particular. Des de tots els estaments, des dels pares fins la pròpia Administració van anar posant en dubte la capacitat de qualsevol professor per a jutjar el nivell de coneixements del seu fill a partir d’un examen. Començava la època en la qual tothom volia que el seu fill anés a la Universitat. I no només. Tothom havia d’estudiar allò que més il·lusió li fera. Tant és que la il·lusió fora de l’estudiant com dels seus pares. I qualsevol entrebanc que s’interposés entre l’objectiu de l’alumne i el propi alumne era vigorosament rebutjat.

De manera que, de sobte, els docents es van haver d’enfrontar a uns pares que defensaven els seus fills en qualsevol circumstància. D’uns fills que, vist el recolzament a ultrança del seus pares consideraven que tenien dret a una bona qualificació només pels seus objectius de «tindre nota» per poder accedir a determinats estudis, i també d’una Administració que, sistemàticament va triar, davant de qualsevol conflicte, la via de defugir l’enfrontament amb les famílies.

Es va produir una situació d’indefensió dels docents davant d’uns pares que el que pretenien era que els seus fills arribaren allà on ells no ho havien pogut fer, però no en base al treball i esforç, sinó més bé a arguments del tipus «ell sempre ha volgut ser…».

Malauradament, tothom no tenim les mateixes capacitats. Per exemple, una persona baixeta té molt difícil jugar a bàsquet. Com una persona maldestra amb els peus no serà mai un bon futbolista. I en això tothom estem d’acord. Però en canvi, a l’hora d’estudiar, tothom pensem que els nostres fills són els més capaços de tots i que, qualsevol mala nota, qualsevol contratemps, ha de ser culpa d’algú, però mai del nostre fill.

Paral·lelament, es van anar obrint a tot arreu, noves universitats privades. Sistemàticament, aquestes oferien aquelles titulacions més demandades. Especialment, medicina i altres disciplines sanitàries (odontologia, fisioteràpia, etc.) i també altres estudis relacionats amb el dret o la economia; però a uns preus molt cars.

L’argument emprat per autoritzar totes aquestes noves universitats era que complementaven la oferta pública en carreres molt demandades.

Prèviament, molts col·legis concertats concedien qualificacions molt elevades als seus alumnes per tal que aquests tingueren millors notes als exàmens d’accés a la Universitat (La Selectivitat). Cal parar esment en el fet que aquest examen de selectivitat va passar, de l’examen inicial, a una prova en la qual els exàmens en si, suposen el 40% de la nota, mentre que l’altre 60% és la mitjana de les notes del primer i segon curs de Batxillerat.

Mai l’Administració s’ha plantejat investigar els centres en els quals la diferència entre les notes mitjanes dels cursos i les dels exàmens de Selectivitat eren escandaloses.

En cap cas es va fer un estudi per veure quants professionals de cada especialitat anava a necessitar el país. O quants en podia absorbir el sistema. Per exemple, en l’especialització en medicina, Espanya té un sistema molt bo. El MIR. Una vegada acabats els estudis i obtinguda la llicenciatura, els nous metges fan un examen general. I en funció de la seva nota, trien especialitat i hospital. Al llarg d’uns quants anys, aprendran allà una especialitat amb els seus nous professors, que seran professionals de l’especialitat en el mateix hospital. I en contacte constant amb els pacients. No de bades, els metges espanyols estan molt ben considerats arreu del mon.

El problema ha arribat quan entre les universitats públiques i les privades, s’han anat llicenciant, cada curs, més metges dels que els que aquest sistema pot absorbir. Aleshores ha començat, de sobte, a haver atur entre la professió mèdica. Com en tantes altres especialitats, una de les sortides ha segut la emigració.

De manera que, en determinades professions, també hem creat una bombolla. Hi ha més professionals dels que el país va a necessitar. Quan això passa, de sobte la matrícula baixa. I ho fa, justament, a les universitats privades que oferien, preferentment, aquesta mena de formació a uns preus molt elevats. Molts fills de classe mitjana empobrida, ja no hi poden accedir. Aleshores, es tracta, també, de rescatar aquestes honorables institucions amb diners pública. Al mateix temps, les universitats públiques estan sistemàticament infrafinançades. Des de sempre, però ara més.

I, com sempre, quan esclata la bombolla, hi ha un munt de llicenciats que es troben amb els estudis acabats i sense feina. I quan gosen reclamar perquè senten que algú els ha estafat, que els han enganyat, l’excusa sempre és la mateixa:

Qui s’havia de pensar que podria passar una cosa així?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!