Des de la Plana

Fa anys, encara no existia la informàtica. I a les escoles i als instituts no es feia servir cap aparell electrònic. Aleshores, tot semblava molt diferent. Per exemple. Si s’havia de calcular algun logaritme, o qualsevol funció trigonomètrica, es feien servir les taules de logaritmes. Col·loquialment, “les taules”. Unes de normaletes, ja te les donaven amb els llibres de text del batxillerat. I unes de bones, que eren un llibre gros, se les comprava la gent quan havia d’anar a estudiar una carrera de ciències a la Universitat.

També hi havia uns aparells molt enginyosos que s’anomenaven “regles de càlcul”. Eren com una regla, amb parts mòbils i permetien fer càlculs senzills (multiplicacions i divisions amb decimals o amb números prou grossos) de manera molt més ràpida que a mà.

Per fi, van arribar les primeres calculadores electròniques. Les mes sofisticades de les primeres, arribaven a resoldre arrels quadrades. I eren un avanç molt gros de temps. Estic parlant-vos, pel que fa a Castelló, de l’any setanta sis del segle passat. No us penseu que fa segles.

En molt poc temps, en un parell d’anys, ja n’hi havia les primeres calculadores programables. Que volia dir que se’ls podien instal·lar alguns programetes molt senzills que s’esborraven tan bon punt la desconnectaves. Costava d’instal·lar, però si alguna vegada heu hagut d’ajustar una recta per regressió lineal fent tots els càlculs a mà, entendreu de què parle.

Les calculadores van anar augmentant de potència de càlcul, de mida i de preu; però de preu no gaire. Augmentava la potència per quasi el mateix preu. I ja es van establir les grans marques que encara hi són, en aquest sector: HP, Casio i TI. N’hi havia d’altres, com ara.

Més endavant, els ordinadors es van anar obrin pas per a fer cada vegada més coses, però no van començar a arribar a escoles i instituts fins al final de la dècada dels vuitanta.

Al principi, als alumnes se’ls ensenyava a treballar amb un “paquet integrat” que volia dir un processador de textos (que en realitat era i és un programa per escriure cartes), un full de càlcul i una base de dades. Dels primers que es van fer servir estava el Framework. Les pantalles eren monocrom, no us dic més.

Com a mínim, per escriure textos, qualsevol d’aquells programes suposava un gran avanç sobre la màquina d’escriure. Podies corregir sense haver de refer tot el full, podies ajustar els marges automàticament… una meravella. La qüestió era si tenies o no alguna cosa per escriure. El Windows va arribar més tard.

D’altra banda, s’anava posant de moda entre un sector del professorat la moda d’implantar “noves tecnologies”. I un aparell que va tindre molt èxit era el retroprojector. Era un aparell que projectava una transparència, un full fotocopiat sobre un full d’acetat sobre una paret.

Allò estava bé per a mostrar amb facilitat als alumnes una imatge, o un esquema o una demostració matemàtica. El professor s’estalviava escriure a la pissarra i els alumnes podien atendre les explicacions. La idea era aquesta. I allò era una ferramenta. Una ferramenta més.

El cas és que, de seguida, va haver professors que van decidir que allò era més modern i, per tant era millor que explicar. El que van fer va ser projectar damunt la paret, o damunt d’una pantalla enrotllable una transparència darrere de l’altra. I molts d’ells, anaven llegint el que allà es podia llegir.

I aquests apòstols de la lectura en veu alta d’un text projectat, es van anomenar a ells mateixos “innovadors”.

Evidentment, que vinga un personatge a la classe, que ens vaja projectant una diapositiva darrere d’una altra i que ens les vaja llegint és molt avorrit. Com normalment els alumnes lligen més de pressa mentalment que el professor en veu alta, aquells acaben dedicant-se a una altra cosa. Per exemple, a comprovar si el text té faltes d’ortografia (que moltes vegades sí que té) a constatar que les transparències són les mateixes del curs passat. I, molt més interessant, perquè per a que tot això funcione l’aula ha d’estar mig en penombra, a dormitar o a xerrar amb el company. O la companya.

Però a poc a poc, allò de les projeccions va anar agafant volada. Fins que hi havia gent que, si el deixaves sense aquella ferramenta, ja era incapaç de donar una classe. Aleshores, es va començar a parlar de la necessitat d’utilitzar les “noves tecnologies” de forma massiva. També es va començar a parlar malament de l’anomenada “classe magistral”. La frase més repetida del moment, era que cal deixar de banda la classe magistral, que està obsoleta. Cal utilitzar les noves tecnologies. Com sempre passa en les generalitzacions interessades, hi havia un error de partida. Un bon mestre de qualsevol disciplina amb unes mínimes dots d’oratòria, quan dona una classe magistral és una delícia. Un que no sap massa bé de què parla, tant és que llija un llibre de text en  veu alta com que ho faça amb les diapositives que projecta a la paret. En aquest segon cas, és irrellevant el mètode que use per a projectar-les o el suport sobre el qual les projecte.

D’això, ara en deu fer uns vint anys. I fou quan en els protocols de qualitat de l’ensenyament, començà a aparèixer “utilització de les noves tecnologies a l’aula”. Per aquell mateix temps, fou quan els primers ordinadors arribaven a les aules. A totes les aules. Primer fou a les universitats. Recorde jo quan a la Universitat Jaume I em van dur a veure una aula que disposava d’ordinador i d’un canó per a projectar les imatges que es podien ja emmagatzemar en un llapis de memòria. En aquell temps en deien “pen drive” amb to quasi reverencial. Però la cosa era igual. Es projectava un text darrere d’un altre i hi havia professor que es pensava que el seu paper era el de lector d’allò que qualsevol dels presents podia llegir perfectament.

Amb els anys, aquella mateixa tecnologia ha arribat als instituts i fins i tot a les escoles. I tot de mestres i professors lligen, entusiasmats, allò que ells mateixos han comprimit en llistats de diapositives de disseny variable. Un Power point. O qualsevol versió de la mateixa cosa. Possiblement, cap d’ells s’ha arribat a plantejar que, si no hi ha res més que allò, si senzillament els envia a cada alumne una còpia del llistat de diapositives, ell ja ni tan sols cal que vaja a treballar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!