Des de la Plana

Diuen que la política és una art. L’art d’aconseguir prendre decisions que afecten a un grup de persones de manera que els qui les prenen aconseguisquen prou suport per tal de fer-les efectives. I en el cas de la formació del Govern de Catalunya així s’ha pogut veure. Després de mesos de negociacions, quan tot semblava perdut i tothom tenia clar que no hi havia més solució que anar a unes noves eleccions, en el darrer instant, s’ha trobat una fórmula per tal d’evitar-les. D’això es veu que va la política. D’arribar a l’objectiu final. Si pel camí cal fer concessions, tractes poc clars, apartar persones, idees i ideals, si al final s’arriba a bon port, tot això s’oblida. Només queda el resultat final. Com al futbol; que si es guanya de penal en el darrer sospir i desprès d’un partit nefast, al cap de pocs dies ja només es recorden els tres punts.

I, més enllà del resultat a Catalunya, on la CUP ha reconegut errades, s’ha compromès per escrit a donar suport al procés que s’encetarà demà mateix i on l’encara president Mas ha canviat una Presidència amb data de caducitat per una situació de poder sense haver d’assumir les conseqüències d’estar al davant del Govern, els veritables estralls s’han produït al bàndol espanyolista. Només cal veure les reaccions. Bàsicament, són de desconcert i d’impotència.

I és que, després d’haver estat mesos i mesos afirmant que el sobiranisme era una dèria personal de Mas, de sobte, en el darrer instant i en dissabte per la vesprada, el president s’aparta de la primera fila i això resulta que “accelera” el procés i els ànims independentistes. La contradicció de l’argument és tan grossa que ja es veu que a Madrid no saben què fer o què dir.

Les sucursals dels partits espanyols a Catalunya també s’han manifestat, però tampoc no han trobat cap argument de cap manera per oposar a l’acció de govern que s’engegarà la propera setmana.

La jugada d’ahir sembla d’alta política. No era previsible; va deixar descol·locats a propis i estranys. I als adversaris, que ja s’havien llençat a celebrar la convocatòria de noves eleccions a Catalunya els va enganxar a contrapeu. De la mateixa manera que a aquell jugador de tennis que, havent aconseguit un colp guanyador, del tot impossible de tornar, es troba com l’adversari, en el darrer sospir, no només el retorna sinó que el deixa damunt mateix de la ratlla just a l’altre extrem del camp. Un colp així, estaborneix.

A partir de demà, a Catalunya hi haurà un nou govern que s’haurà compromès a tirar endavant el full de ruta per arribar a la desconnexió d’Espanya en 18 mesos. Cinc-centes quaranta dies. És que a la pròpia Espanya no hi ha govern ni perspectiva de formar-ne cap amb un mínim de coherència i estabilitat. D’una banda, està la possibilitat del pacte PSOE-PP, que suposaria un suïcidi per al propi PSOE i també per als polítics que accedisquen. D’altra banda, el possible pacte d’esquerres, necessitaria, per tal de tindre majoria absoluta al Parlament Espanyol, la participació d’ERC i de Democràcia i Llibertat. Altres possibilitats, com una gran unitat PP-PSOE C’S semblen, ara mateix, encara més difícils. De manera que, mol possiblement, a Espanya s’hauran de convocar noves eleccions per al maig.

Això sense comptar que, de passada, l’executiu en funcions del senyor Rajoy ha ressuscitat el mateix “plan hidrológico” que ja els va tombar la UE anys enrere. Si ho han fet per a revitalitzar les companyies constructores que ara mateix estan pegant bocades i els bancs (rescatats) que les suporten, no se’ls veu gaire futur.

De moment, el somriure dels d’ací s’ha tornat exultant, mentre que a les files dels adversaris només es veu bromera eixint per la boca. Perquè a més a més, per a ells pronunciar Puigdemont és gairebé un impossible. Ves per on, els Reis sí que ens han deixat un acord.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!