Des de la Plana

Va succeir ahir. València va tornar a ser una festa. Després de setze anys de prohibició, ahir es va tornar a omplir la Plaça de Bous per celebrar el vint-i-cinc d’abril, saludar la nova primavera i que ja han desaparegut moltes mordasses. De primer, fou la manifestació, la més multitudinària des de fa molts i molts anys. I després, tothom cap a la Plaça. Un aforament que es va quedar menut tan bon punt es van posar a la venda les entrades. Una allau de cantants, artistes, grups, relligats després d’haver-se dissolt, de públic entregat… Una meravella. I diversió. I aplaudiments. I moixerangues i la pell de gallina. I banderes. Moltes banderes. Quatribarrades, estelades o sense estelar. I tothom estava de festa, i content. S’havia recuperat un escenari mític.

Pel cel, per si de cas, un helicòpter vigilava. I al carrer, la policia espanyola també. Estaven seriosos. Possiblement, jo també ho estaria, perquè la vigilància és una tasca que exigeix concentració. I també, pot ser perquè el Lluís Vives està allà davant mateix. i el record del paper que els van fer alguns comandaments no era per a menys.

Fins i tot hi va haver un instant de pluja. Semblava el darrer intent dels de sempre per rebentar una celebració que no es podia aturar de cap manera. I no es va aturar. En només un dia, es va recuperar tot allò que s’havia perdut en dècades. Hi era tothom. Havia vingut la gent des de tot arreu. Des del Nord, des del Sud, de Mar enllà, de Terra endins, tothom hi feia pinya per a recuperar una identitat que ens havien volgut furtar.

I també es van escoltar crits d’independència. I no pocs. Els somriures són contagiosos, i la llibertat també és encomanadissa.

Per això ahir, després d’onze mesos del nou govern sorgit després de la liquidació de les dues dècades de PP, el Poble Valencià va passar al davant dels seus governants. Ahir els va deixar enrere. I caldrà que s’esforcen per recuperar el terreny perdut, si no volen quedar definitivament endarrerits. El Poble, sempre savi, els va ensenyar el camí. I hi ha molt per fer i tal vegada no s’hi avança tant com s’hauria de fer.

Per exemple, els valencians vam viure ahir una gran festa, però no ho podem veure. Perquè encara no tenim televisió ni ràdio pròpies. I les altres no ho diran. Fins i tot els diaris que es publiquen a la ciutat de València, no expliquen tot el que s’hi va poder viure i veure. El Levante, que ho explica, ho fa després de moltes altres notícies, que per a ells tenen més importància. De fet, obren amb una notícia sobre el gremi de Pastissers. I las Provincias, fidel al seu estil, titula la notícia “el catalanismo toma la calle”. Malauradament per a ells, els nous mitjans de comunicació ja són les xarxes socials. Però els governants han de prendre nota. Necessitem mitjans de comunicació públics, de qualitat i en valencià. I els necessitem ja. Com hauria cantat l’Ovidi, ja no ens alimenten molles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!