El blog de Jordi Piqué

El proper diumenge es cel·lebrarà a tota Espanya una de les eleccions més estranyes dels darrers temps. La convocatòria electoral té com a objectiu la designació d’alcaldes i presidents d’aquelles Comunitats Autònomes no històriques (és a dir, Andalusia, Catalunya, Euskadi i Galicia).

Per tant, seria coherent esperar que el debat municipal/autonòmic es centrés en les noves propostes que cada representant dels diversos grups polítics han el·laborat. Donat que ells seran -a l’àmbit administratiu- el primer graó de la llarga cadena de responsables sobre els qui demanar les actuacions de govern i, per tant, els més propers als ciutadans. Però tota la campanya electoral s’ha vist dividida en un doble nivell; per una part, els grans partits polítics de caire nacional (espanyol, es clar), han decidit localitzar la maquinària electoral pròpia d’aquests esdeveniments, per convertir-ho tot plegat en una mena de primàries a les eleccions generals que es celebraran el proper any. Així, els temes que han saturat les discussions polítiques s’han centrat en el terrorisme (legalització d’ANV) i el suport espanyol a la guerra d’Iraq sota presidència d’Aznar.

Per l’altra, la campanya electoral pròpiament dita ha posat de manifest la desorientació que el conjunt de la classe política experimenta en aquests temps. Tots estàvem acostumats a identificar correctament cada candidatura, però ara cal esforçar-se per saber qui o a què s’està votant; alguns polítics decideixen amagar el seu partit (Jordi Hereu sense PSC), altres oculten el seu nom (CiU per Barcelona sense Xavier Trias) i els més aventurers fins i tot eliminen el seu cognom ("Alberto, Alcalde" de Castelló; tot sigui per apartar-se del seu germà Carlos Fabra, investigat per alguns delictes). Però inequívocament, el fet que ha presidit la campanya electoral a Barcelona ha estat l’adopció del "mètode Sarkozy": una mal-entesa sinceritat, una pèrdua de la vergonya que els impedia dir allò que durant tan temps han amagat darrera d’arguments políticament correctes; discursos massa propers a la línia vermella de la xenofobia per part d’un PP que encara cerca el seu espai a Catalunya, i el que falta.

El més curiós de tot plegat és que hom sospita que, si fa no fa, tot restarà igual.