Construïm la Catalunya independent

Des de fa pocs dies, a la galàxia M101 hi podem veure un nou estel. És un estel enormement lluminós, com no n’hi ha cap altre en tota la galàxia. A la imatge d’aquest apunt, presa amb un telescopi de 25 cm d’obertura, és l’estel que assenyala la fletxa groga. Aquest nou estel és una supernova, que pot arribar a tenir una brillantor propera a la de tota la galàxia sencera.

  La galàxia M101 és una gran galàxia espiral, amb una estructura de braços espirals que és força elegant: el que se’n diu una espiral de gran disseny. Nosaltres també vivim en una galàxia espiral un mica més petita que M101, la Via Làctia. La galàxia M101 és a 20 milions d’anys-llum de nosaltres, cosa que vol dir que en realitat, aquesta supernova va explotar ara fa 20 milions d’anys, quan a la Terra hi vivien uns simis primitius que eren antecessors de l’Homo Sapiens. Durant aquests últims 20 milions d’anys, els raigs de llum de la supernova han estat viatjant per l’espai, i just ara han arribat fins a nosaltres.

  Tots els altres estels puntuals que veiem a la imatge pertanyen a la nostra galàxia, la Via Làctia, i són només a uns pocs centenars o milers d’anys-llum de nosaltres. Apareixen superposats sobre la galàxia M101 simplement perquè els veiem en la mateixa direcció. A la galàxia M101 hi ha uns cent mil milions d’estels semblants als de la nostra galàxia, però l’únic que en podem veure és la llum difusa que produeixen tots ells en conjunt. No hi ha cap estel prou lluminós a M101 que puguem veure de forma individual, excepte quan hi ha una supernova com aquesta que s’ha descobert el 24 d’agost.

  La llum blava que veiem en els braços espirals prové d’estels molt més massius que el Sol, que són de gran lluminositat i emeten la major part de la seva llum en el blau i l’ultraviolat. Al llarg dels braços espirals, hi veiem una mena de grumolls de llum: aquests no són estels, sinó cúmuls que contenen centenars o milers d’estels massius envoltats de les nebuloses de gas de les quals s’han format. Si poguéssim resoldre aquests grumolls en una imatge de molta més resolució, veuríem els estels individuals que contenen, però quedaria també molta llum difusa que són les nebuloses de gas que resplendeixen il·luminades per la llum dels estels joves que s’hi han format. Aquestes són regions de formació estel·lar.

  Les explosions supernoves es descobreixen constantment en galàxies llunyanes. En general, arriben a un màxim de brillantor en pocs dies, i després es van apagant més lentament, en un període de temps d’uns pocs mesos. Les supernoves són explosions immenses que representen la mort d’un estel. Només els estels bastant massius acaben la seva vida produint una d’aquestes explosions, i per tant les supernoves són un fenomen relativament poc freqüent. Quan hi ha una supernova a la nostra galàxia, la Via Làctia, la podem veure com un estel brillant a ull nu (llevat de si queda amagada rere un dels núvols de pols de la Via Làctia).

  Una supernova que va arribar a ser molt brillant va veure’s l’any 1054, però misteriosament, només els astrònoms xinesos en van deixar constància (potser els cristians i musulmans estaven massa esverats de veure contradits els seus principis de que els estels eren fixos i de brillantor invariable). En el lloc on els xinesos expliquen que van veure aquell estel nou, avui hi trobem la nebulosa del Cranc , les restes d’aquella enorme explosió de gasos estel·lars que avui segueixen expandint-se.