Construïm la Catalunya independent

Durant l’any 2012 podrem veure com se succeixen les diferents fases de Venus, les quals es poden observar amb un senzill telescopi. Venus és un planeta interior, és a dir, que es mou en una òrbita entorn del Sol més petita i interior a l’òrbita de la Terra. Per aquest motiu, no el veiem mai gaire allunyat del Sol en el cel. Si ens imaginem mirant les òrbites dels planetes des de la direcció Nord (com en la imatge), veuríem tots els planetes girar al voltant del Sol en sentit contrari a les agulles del rellotge; la Terra giraria entorn seu en el mateix sentit, causant el cicle del dia i la nit per un observador a la superfície terrestre. Els planetes interiors (que són Venus i Mercuri) giren més ràpid entorn del Sol que no pas la Terra, i per tant, anirien avançant també en el sentit contrari a les agulles del rellotge respecte la posició de la Terra.

  Quan Venus és a la banda oposada del Sol respecte la Terra diem que està en conjunció superior. L’última conjunció superior de Venus fou el passat 16 d’agost de 2011. Des d’aquesta posició, Venus vist des de la Terra es va desplaçant cap a l’Est del Sol, i el podem veure al vespre per la direcció on s’ha amagat el Sol, cada cop amb més facilitat a mesura que augmenta la seva separació angular del Sol, fins que arriba a la màxima elongació Est . Aquest any, la màxima elongació Est (que sempre és uns 46 graus) serà el dia 27 de març. A partir d’aquí Venus torna a veure’s més a prop del Sol, però cada cop més brillant degut al seu acostament cap a la Terra, que fa que el seu disc aparegui més gran. A la vegada, però, Venus ens mostra una part cada cop més petita del seu hemisferi il·luminat pel Sol, és a dir que la seva fase es va fent més petita: és com una Lluna que es va fent estreta, i finalment la seva brillantor aparent des de la Terra comença a disminuir. Aquest any, la màxima brillantor de Venus s’assolirà el dia 30 d’abril. Durant aquests mesos Venus es veurà com un astre molt brillant als vespres quan mirem a l’Oest, per on s’ha amagat el Sol: Venus és l’astre més brillant després del Sol i la Lluna. Amb qualsevol senzill telescopi podem observar perfectament la seva fase.

  A partir d’aquí, Venus es va veient més a prop del Sol fins que es fa molt difícil d’observar-lo, i arriba a la conjunció inferior. Normalment, com que les òrbites dels planetes no són del tot coplanars (l’òrbita de Venus està inclinada 3.4 graus respecte la de la Terra), Venus passa un xic per sobre o per sota del disc solar. Però aquest any és un dels pocs en què es produirà un trànsit de Venus per damunt del disc Solar: en el moment de la conjunció inferior, que serà el 6 de juny, veurem el disc negre de Venus travessant damunt del Sol en la seva cursa orbital, com podem veure en aquesta imatge de l’últim trànsit que va succeir l’any 2004. Aquest fenomen, que és el mateix que un eclipsi, l’anomenem trànsit perquè el disc de Venus és molt petit comparat amb el del Sol (unes 30 vegades més petit de diàmetre), i per tant només s’oculta una part molt petita de la llum solar (malgrat el que deia aquesta innocentada). Venus és el planeta que més s’acosta a la Terra, en el moment de la seva conjunció inferior, però com que les òrbites són gairebé circulars, aquesta distància mínima varia molt poc entre diferents conjuncions inferiors i és d’uns 40 milions de kilòmetres. Si algú vol veure un trànsit de Venus, caldrà que s’espavili per veure aquest perquè no n’hi haurà cap més fins l’any 2117, però haurà de viatjar a algun país de l’Est perquè des dels Països Catalans el Sol a penes haurà eixit quan el trànsit s’acabi.

 
  Després de la conjunció inferior, Venus es desplaça a l’Oest del Sol, i es comença a veure en el crepuscle matutí en la direcció per on ha de sortir el Sol. La brillantor i la separació del Sol tornen a augmentar ràpidament a mesura que passen els dies: Venus arribarà de nou a la seva màxima brillantor el dia 10 de juliol, i a la seva màxima elongació Oest el 15 d’agost. A partir d’aquí, Venus torna a veure’s més proper al Sol fins que arriba a la següent conjunció superior, que es produirà el dia 28 de març del 2013. El cicle de fases de Venus, que es va repetint amb un període de 584 dies, el podem veure representat en el petit film d’aquest apunt (la imatge central del film representa el disc de Venus vist en trànsit davant la brillantor solar).

  Algunes de les civilitzacions més antigues que van començar a observar Venus potser devien pensar que el Venus que es veu al vespre i el Venus que es veu a la matinada eren dos astres diferents. Però observant el seu moviment amb molt de compte, no és difícil entendre que Venus segueix un moviment regular des de que desapareix abans de la conjunció i torna a aparèixer després per l’altre cantó del Sol. Venus és tan brillant que inclús el podem veure de dia. Si sabem exactament on és, podem observar a ull nu un puntet blanc immers en la immensa llum blava del cel a ple dia (el que és difícil és trobar-lo).

  Les fases de Venus només són visibles amb telescopi. El primer en observar-les fou Galileu, quan va orientar el seu telescopi cap al cel vers l’any 1610. Observant les fases, va argumentar que Venus, igual que els altres planetes, no té llum pròpia sino que reflecteix la llum del Sol, i que gira al voltant del Sol, perquè en la conjunció inferior passa entre el Sol i la Terra i en la conjunció superior passa per darrere el Sol. Aquests fets contradeien el model geocèntric de Ptolomeu que havia estat acceptat durant segles, que deia que cada planeta girava al voltant de la Terra dins la seva esfera cristallina: Venus hauria d’haver xocat amb l’esfera del Sol per poder passar al seu darrere. La variació de la grandària aparent de Venus també està perfectament d’acord amb la variació de la seva distància a la Terra en el model heliocèntric de Copèrnic, si tant Venus com la Terra es mouen en òrbites aproximadament circulars.