Construïm la Catalunya independent

 Durant aquest final de febrer i el mes de març, podem veure el planeta Mart durant gairebé tota la nit i a la seva màxima brillantor. Si mirem, just quan es fa fosc, cap a l’horitzó Est, veurem el planeta roig a la constel·lació del Lleó, inconfusible per la seva brillantor (mirant a l’Oest al vespre veurem també els planetes Venus i Júpiter com els astres més brillants visibles). A mesura que avança la nit, Mart es va aixecant per arribar a la direcció Sud a mitja nit, i de matinada el veiem cap a l’Oest.

  Mart es troba en oposició just el dia 3 de març. Aquest és el dia en el qual la Terra, a mesura que avança en la seva òrbita al voltant del Sol, atrapa el planeta Mart i li passa al davant. Això passa perquè la Terra és més a prop del Sol que no pas Mart, i per tant gira més ràpid. Mentre que la Terra triga un any a completar la volta, Mart triga 687 dies. El dia de l’oposició és quan Mart és més a prop nostre i és més brillant, i també quan el podem veure durant tota la nit: Mart és just al punt del cel oposat al Sol.

  Com que la Terra avança Mart en la seva carrera al voltant del Sol, el moviment de Mart és contrari a la direcció habitual dels moviments dels planetes respecte els estels fixos. El mapa d’aquest apunt, que podem fer servir per seguir el moviment de Mart durant aquests dies, ens mostra com cap a finals de gener, Mart va arribar just a sota la cua del Lleó (l’estel Denébola), es va quedar allà aturadet alguns dies, i des de llavors està fent marxa enrere, acostant-se altra vegada cap a sota el cap del Lleó. D’aquest moviment cap enrere se’n diu moviment de retrogradació dels planetes. A principis d’abril estarà aprop de l’estel més brillant del Lleó, Regulus, just on comença el mànec de la falç (sickle of Leo, en anglès), un dels asterismes que més fàcilment podem reconèixer en el cel de finals d’hivern i primavera. Aquí hi passarà alguns dies més aturadet, fins que tornarà a reemprendre la seva marxa habitual als mesos de maig i juny. Si mireu de fixar-vos bé en el moviment de Mart durant els propers dies, respecte els estels brillants propers, Regulus i Denébola, podreu comprovar fàcilment aquest moviment.

  Els astrònoms de l’antiguitat van observar aquest comportament estrany del moviment dels planetes sense poder-li trobar una explicació senzilla. Mentre es va mantenir la ferma creença de que la Terra havia de ser al centre de l’Univers (el model geocèntric), no era fàcil entendre per què un planeta havia de seguir aquesta trajectòria erràtica. L’astrònom Ptolomeu, que visqué a Alexandria al segle II, va proposar la idea de que un planeta es mou en un epicicle, una mena d’anell que feia de carril per sobre del qual havia de circular el planeta. Mentre el centre de l’epicicle girava en un cercle al voltant de la Terra, el planeta es desplaçava al llarg de l’epicicle. Quan el moviment del planeta per l’epicicle era en sentit contrari del moviment del centre de l’epicicle al voltant de la Terra, es podia veure el planeta movent-se a l’inrevés.

  Més endavant, al segle XVI, fou Nicolau Copèrnic el que va entendre que si la Terra és en realitat un dels planetes que gira al voltant del Sol, aleshores tot és més fàcil d’entendre: el moviment complex que veiem és el resultat de la combinació del moviment de Mart i el moviment de la Terra al voltant del Sol, tenint en compte que la Terra es mou més ràpid. Mesurant la mida en el cel del moviment de retrogradació, Copèrnic, que hi entenia un pou de matemàtiques, ja va saber calcular la distància dels planetes al Sol comparat amb la distància entre la Terra i el Sol. Quan Copèrnic va morir, ell ja sabia que la distància de Mart al Sol és 1.6 vegades la que separa la Terra del Sol; i que les distàncies de Júpiter i Saturn, els altres planetes coneguts des de l’antiguitat que també fan el moviment de retrogradació quan arriben a l’oposició, són 5 i 9.5 vegades la de la Terra. Podia calcular les distàncies relatives, encara que la distància absoluta no la coneixia. Nicolau Copèrnic fou el primer ser humà que va comprendre que la Terra és un planeta que gira al voltant del Sol, i que va saber deduir com de grans havien de ser les òrbites dels planetes comparades amb la de la Terra.

 La resta de la humanitat, amb la ment encara empresonada pel dogmatisme religiós, va trigar molt a acceptar les idees de Copèrnic. Però Copèrnic ja havia comprès alguns motius importants per creure que el model heliocèntric era el correcte, motius científics i no pas religiosos. Per exemple, el model heliocèntric prediu que el moviment de retrogradació ha de succeir just quan el planeta està en oposició. En canvi, en el model geocèntric de Ptolomeu amb els epicicles, aquesta coincidència no té cap explicació!

  I així vam començar a comprendre l’univers… i a partir de la minuciosa observació del moviment d’un planeta, començava tota una revolució científica.