Construïm la Catalunya independent

Un dels desenvolupaments més importants en l’astronomia recent ha estat el descobriment de planetes en òrbita al voltant de les estrelles que veiem al cel. Durant molts segles aquesta fou una pregunta cabdal: si les estrelles són altres sols que veiem amb una llum molt feble degut a la gran distància que ens en separa, és possible que hi hagi també planetes en òrbita al voltant de moltes estrelles, igual que en el Sistema Solar?

  La resposta ara ja sabem que és afirmativa, des de que es va descobrir el primer exoplaneta (o planeta orbitant una estrella diferent del Sol) l’any 1995. Aquests exoplanetes, emperò, no es poden detectar amb la tecnologia actual simplement obtenint-ne una imatge al costat de la seva estrella amb un gran telescopi.

  El motiu el podem entendre amb una analogia. Obtenir una imatge d’un planeta com la Terra al costat d’una estrella com el Sol, des d’una distància igual a la que ens separa de les estrelles més properes, tindria una dificultat semblant a voler retratar una cuca de llum fent la seva feblíssima llumeta, situada a mig metre de distància d’un dels focus de llum sota la tribuna del Camp Nou mentre està il·luminant un partit de futbol del Barça, des d’una distància de 1000 kilòmetres, és a dir des de la mateixa distància del Camp Nou que la ciutat de París. Ja és difícil captar la imatge d’una cuca de llum des de 1000 kilòmetres, però fer-ho amb l’enlluernament d’un gran focus de llum tan a prop és encara un repte molt més gran.

Els exoplanetes que s’han descobert fins ara i que s’anuncien de tant en tant a la premsa ningú no els ha vist. El que es detecta des dels grans telescopis és només el moviment de l’estrella que orbiten els planetes. Per la llei de l’acció i la reacció, quan un planeta es mou també ho ha de fer l’estrella que l’atrau amb la força de la gravetat, de manera que el centre de masses es mantingui fix. I el moviment de l’estrella el detectem mitjançant l’
efecte Doppler , un canvi de la freqüència de la llum que depèn de la velocitat de l’objecte lluminós: el mateix efecte que fa que la sirena d’una ambulància soni més aguda quan se’ns acosta i més greu quan s’allunya. El gran repte tecnològic per poder detectar els exoplanetes ha estat poder mesurar l’espectre d’una estrella amb una precisió enorme per poder detectar petitíssims desplaçaments de la freqüència de certes línies espectrals.

  Fa una setmana, La Vanguardia publicava una nota descrivint el descobriment d’un nou sistema planetari que conté almenys cinc planetes, tots ells detectats a partir de l’efecte Doppler al voltant de l’estrella catalogada com HD10180. La nota a la web de La Vanguardia incloïa la imatge que mostro aquí dient que era “una de las imágenes captadas del sistema planetario recién descubierto”. Evidentment, es tracta d’una imatge construïda artificialment per un artista, cosa que s’explica clarament a la web del European Southern Observatory d’on fou extreta. Bé, si encara no teníeu prou motius per no comprar aquest diari, ara en teniu un altre…

  Una part dels exoplanetes descoberts s’han detectat amb un altre mètode, el de l’observació de trànsits. I també hi ha alguns planetes gegants, de gran massa i que emeten llum pròpia en la seva joventut, que s’han pogut detectar directament perquè estan molt més separats de la seva estrella que no pas la Terra. Però explicar això ja faria aquest apunt massa llarg.