Construïm la Catalunya independent

 Ara que ha mort Manuel Fraga Iribarne, he pensat que és una bona ocasió per fer un apunt biogràfic d’Albert Speer i comparar-lo amb el cas de Manuel Fraga. Els lectors ja deuen haver sentit molt a parlar de Manuel Fraga, però molts potser no saben qui era Albert Speer, i en faré primer uns breus comentaris. En podeu trobar una excel·lent biografia a la viquipèdia catalana, i més completa a l’anglesa.

  Albert Speer fou un arquitecte alemany que es va sentir atret cap al partit nazi en escoltar un discurs de Hitler l’any 1931, després d’haver rebut una rígida educació basada en l’autoritarisme i enmig de dificultats per trobar feina durant la crisi econòmica. Al cap de pocs anys, després d’haver complert varis encàrrecs com a arquitecte, va caure en gràcia a Adolf Hitler i es convertí en el seu arquitecte preferit, i en una persona del seu entorn de confiança. Va seguir treballant pel règim nazi com a arquitecte, fins que durant la guerra, al 1942, va ser nomenat responsable principal de la indústria armamentística alemanya. Fou sens dubte una de les persones més capacitades tècnicament en el govern nazi. La seva direcció de la producció industrial alemanya va ser clau perquè el règim nazi sobrevisqués durant bastant temps la guerra contra la Unió Soviètica, els Estats Units i els seus aliats.

  En acabar la guerra, Albert Speer fou pràcticament l’únic alt oficial nazi que no es va suicidar i que, un cop fet presoner, va mostrar penediment pels crims comesos pel seu govern i la seva pròpia responsabilitat. Va col·laborar amb els agents estatunidencs que l’interrogaren, i fou jutjat als judicis de Nuremberg. Va aconseguir salvar la vida després de mostrar el seu penediment i de defensar-se dient que ell ignorava la política nazi del genocidi contra jueus, gitanos i altres grups. Sempre va afirmar que, quan notava quelcom sospitós, ell simplement desviava l’atenció per no assabentar-se de coses que no li convenien, acceptant la seva culpabilitat per aquest fet. Més tard es va saber que en realitat, Albert Speer havia de ser molt més conscient del que passava en els camps d’extermini nazis. Com a ministre d’indústria coneixia molt bé i havia presenciat les condicions infrahumanes dels presoners de guerra esclavitzats que treballaven pel règim nazi, encara que ell no era directament responsable de les decisions polítiques d’extermini i treballs forçats i les va intentar combatre en alguna ocasió.

  Amb l’argument de la seva ignorància dels pitjors crims nazis, va aconseguir evitar una sentència de mort i es va quedar amb una condemna de 20 anys de presó, que va complir íntegrament a Spandau. Durant aquests 20 anys, Speer va escriure les seves memòries en fulls que havia de guardar d’amagat i treure de la presó clandestinament, perquè a la presó no li estava permès escriure res ni comunicar-se, encara que la vigilància no era òbviament gaire estricta. I en sortir, va publicar les seves memòries “Erinnerungen”, traduïdes a l’anglès amb el títol “Inside the Third Reich”. Les seves memòries han estat considerades de gran importància pels historiadors del Tercer Reich, i donen una descripció interna de la personalitat dels seus líders. Albert Speer va ser molt proper a Hitler, gairebé l’únic que s’atrevia a contradir-lo i que no fou afusellat com a conseqüència; una de les seves frases més cèlebres fou, “si Adolf Hitler hagués tingut cap amic, jo hagués sigut el seu amic”.

  Estic llegint el llibre “Inside the Third Reich”, i penso que és un testimoni molt important d’algú que, després d’haver participat en els crims més horribles, pot penedir-se del passat, evitar la bogeria i la caiguda en la depressió, i tornar a mirar-se el món amb valentia. L’autenticitat del seu penediment és i seguirà essent controvertida: mai no podrem saber del cert allò que rau dins la consciència d’un home. Però el cas d’Albert Speer hauria de ser més conegut en la nostra societat, i crec que és important per convèncer-nos de dues coses:

  La primera és la futilitat de la pena de mort. Va anar d’un pèl que Albert Speer no fos executat després dels judicis de Nuremberg. La seva execució ens hauria privat dels documents de gran valor històric sobre el Tercer Reich que després ens va deixar, i de conèixer aquest cas de penediment per greus crims. Adolf Hitler fou el més gran criminal, i es va suicidar. Però, si Hitler hagués caigut presoner sense poder-se suicidar, quin sentit hauria tingut executar-lo quan precisament el que volia ell era morir? No té molt més sentit empresonar els criminals i obligar-los a encarar-se als seus crims? Això és el que féu Albert Speer: encarar-se a la seva responsabilitat i relatar el que havia passat, però sense que ningú li obligués després dels judicis, ho va fer per la seva pròpia iniciativa. La historiadora i periodista Gitta Sereny fou de les poques persones en el món occidental que s’interessà per entendre la psicologia del penediment; va estudiar a fons el cas d’Albert Speer, i va entrevistar-se amb un altre criminal nazi amb una responsabilitat molt més directa en els crims del règim, Franz Stangl, que fou comandant del camp d’extermini de Treblinka. Franz Stangl havia negat la seva responsabilitat en el judici que el va condemnar a cadena perpètua, però Gitta Sereny va aconseguir que acceptés la seva culpabilitat per l’assassinat de prop d’un milió de jueus poc abans de la seva mort a la presó.

  La segona és la insensatesa de voler evitar la memòria històrica, amb els típics arguments dels encobridors de que val més “no remenar el passat i reobrir velles ferides”. Precisament, les conseqüències dels crims del passat només poden ser superades mitjançant la memòria històrica, i a través d’unes condicions que obrin la via a tots els responsables, tant els empresonats com els absolts com els que ja hagin complert la seva condemna, per reconèixer el mal que van fer, la seva part de culpabilitat, i mostrar penediment.

  Per això, és del tot improcedent que, en el cas de Manuel Fraga, ara que ha arribat la seva mort, la majoria dels polítics a Espanya i a Catalunya n’hagin fet només elogis, obviant la seva culpabilitat per assassinats polítics com el del dirigent comunista Julián Grimau i els assassinats de cinc obrers a Vitòria el 3 de març de 1976. Manuel Fraga també és un dels principals responsables d’una transició espanyola mal feta que ha volgut encobrir els crims de Franco i dels franquistes en comptes d’impulsar una autèntica memòria històrica. Lluny de mostrar cap respecte per la persona de Manuel Fraga i la seva família, el silenciament de la seva culpabilitat per aquests fets no és més que covardia per part de la nostra classe política i dels mitjans de comunicació que malauradament dominen les audiències en la nostra societat majoritàriament conformista amb el que hi ha.

  No puc més que donar suport a l’editorial de Vilaweb, a la forma com Vilaweb ha tractat la mort de Manuel Fraga, a l’opinió de Lluís Llach i a la seva memorable cançó Campanades a Mort. Sense esperit de venjança, perquè això mai no és bo, sino només per impulsar sense torbar-se una veritable memòria històrica..

  No pretenc pas comparar els crims de Manuel Fraga amb els d’Albert Speer, i encara menys amb els d’altres dirigents nazis amb responsabilitats més directes en les atrocitats, que evidentment són coses incomparables. Però si que podem dir que és una llàstima que la reacció de Manuel Fraga al final del règim franquista vagi ser tan diferent de la d’Albert Speer al final del règim nazi, amb una absència total de penediment i de voluntat per afrontar la culpabilitat pels crims comesos i pel mal fet a tantes persones. No sabem si després de la vida en aquest món en vindrà alguna altra, cadascú segueix les seves creences sobre aquest tema. Però en tot cas, si hi ha un altre món, em sembla que Albert Speer ja tindrà una bona part de la feina del penediment feta quan hi arribi, mentre que Manuel Fraga la tindrà tota per fer.