Prendre la paraula

S’ha mort l’Eladio, d’un atac de cor mentre dormia. I només podem prémer els punys i recordar. Que qui era l’Eladio? Doncs un militant confederal, de la CGT, de Valladolid i ciutadà del món, en majúscules, un treballador llibertari, ferroviari, del tren i dels mil transports que va arribar a utilitzar per ser aquí i allà, darrere de la barricada o damunt d’un paper en blanc per omplir-lo de tinta i de pensaments, d’idees i de paraules, obert de cor i de cap, fraternal i difícil de qualificar, com no sigui dient que ell sí que era humà. I la seva humanitat vessava per tot el seu voltant.
Amic dels seus amics i amic dels seus enemics, organitzador, respectuós de primera línia amb totes les llengües que no eren la seva castellana, bon escoltador i millor enraonador, abraçador i apassionat de la vida, que com molts altres ell volia transformar. A això va dedicar la seva, de vida, a construir l’organització on jo milito de fa deu anys.
Quan vam arribar a CGT, ell ja hi era i ha estat gràcies a ell i a milers d’altres persones, però sobretot gràcies a ell, que aquesta bogeria que és la CGT, una organització anarcosindicalista del segle XXI, ha esdevingut allò que avui és. El seu somni li ha costat la vida però, tal com deia Foucault, som allò que deixem quan morim. I Eladio ha deixat un somni que, tal com deia Marcos, avui és somiat als cinc continents. I un somni somiat arreu no pot morir.
Salut, Eladio. No t’oblidarem. Continuem en el combat.