Prendre la paraula

S’ha mort Baltasar Porcel, gandíssim escriptor i patètic personatge públic durant part de la seva vida, un paper desgraciat que fa uns quinze anys va desenvolupar amb una dedicació que a alguns ens el va fer especialment allunyat, especialment odiat; feia de Sostres abans de Sostres, per dir-ho resumidament. Porcel, aleshores, es declarava monàrquic i espanyolista, amb un fervor que feia fàstics, ho defensava al programa radiofònic matinal del Josep Cuní, en què l’actual presentador d’Els Matins quedava com un progressista d’upa per contrast amb el d’Andratx. Ja sé que no queda bé malparlar d’un mort recent però quan ahir vaig llegir la notícia de la seva mort em va venir una imatge patètica d’ell amb una escopeta dient que qui entrés a la seva finca li fotria un tret. Aquest era el personatge públic, que també es deia anarquista durant part de la seva vida…
La qualitat de les seves obres, no totes, és tot un altre tema. Sense voluntat de ser exahustiu, jo el vaig conèixer literàriament parlant amb “Solnegre”, un dels textos més colpidors escrits mai en català i en altres llengües, no en tinc cap mena de dubte. N’he llegit “La lluna i el Cala Llamp”, “Els escorpins”, “Cavalls cap a la fosca” i “Les primaveres i les tardors” i em quedaria amb gairebé tots. Deixant de banda “Els escorpins”, la resta d’obres són, per dir-ho resumidament, boníssimes. Porcel era un grandíssim escriptor que recorre al seu món més proper per parlar de la humanitat, de la maneres de ser dels humans, de la condició humana en definitiva. I d’això n’anem molt mancats als Països Catalans, a la literatura catalana, massa entotsolats a explicar historietes divertides i curioses que un cop llegides ens deixen igual que estàvem abans d’haver començat. Llegiu-lo si voleu mirar el món des d’aquí, des de la nostra llengua, sempre amb actitud…