Prendre la paraula
jordimartifont
(La il·lustració és de Vergara)
Els primers
sis mesos de l’any 2011, tres “empreses” han destinat 1,76
milions d’euros a influir en decisions polítiques del Congrés dels
Estats Units. És una informació que dóna el diari “Público/Públic”
en la seva edició del 16 d’agost, signada per Pere Rusiñol. Ara ja
ho podem dir: cap altra publicació diària de paper, que es pugui
trobar al quiosc, permet entendre aquest cop d’estat anomenat “crisi”
com aquest plec de papers. No dic res d’altres seccions, però la
d’economia de “Público/Públic” és l’única que apunta i
assenyala responsables mirant cap a dalt, cap als amos, cap als
poderosos… i s’agraeix molt en moments com aquests. Les empreses
són tres agències de qualificació de deute, això que heu degut
sentir tan freqüentment en els darrers mesos per televisió i que
sembla no se sap ben bé què. Els noms ja se’ns han fet familiars:
Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch Ratings. Els homes que estan
protagonitzant aquest assalt programat al que és de tots també
tenen nom tot i que s’amaguin darrere d’aquestes tres “empreses de
rating” o fins i tot alguns els diguin “els mercats”. Són,
seguint un cop més informacions de Pere Rusiñol, Ray McDanield,
màxim executiu de Moody’s; Deven Sharma, cap de Standard&Poors;
Stephen Joynt, director de Fitch Ratings; Bart Oosterveld, analista
de deute sobirà de Moody’s; David Beers, analista de deute sobirà
de S&P; i David Riley, analista de deute sobirà de Fitch. Tots
ells, com a mínim i sense excepció, estarien en una presó si els
seus cops d’estat els haguessin protagonitzat amb uniformes militars,
però estem al segle XXI i tot ha canviat per continuar igual, tal
com escrigué l’onzè príncep de Lampedusa Giuseppe Tomasi.
Els primers
sis mesos de l’any 2011, tres “empreses” han destinat 1,76
milions d’euros a influir en decisions polítiques del Congrés dels
Estats Units. És una informació que dóna el diari “Público/Públic”
en la seva edició del 16 d’agost, signada per Pere Rusiñol. Ara ja
ho podem dir: cap altra publicació diària de paper, que es pugui
trobar al quiosc, permet entendre aquest cop d’estat anomenat “crisi”
com aquest plec de papers. No dic res d’altres seccions, però la
d’economia de “Público/Públic” és l’única que apunta i
assenyala responsables mirant cap a dalt, cap als amos, cap als
poderosos… i s’agraeix molt en moments com aquests. Les empreses
són tres agències de qualificació de deute, això que heu degut
sentir tan freqüentment en els darrers mesos per televisió i que
sembla no se sap ben bé què. Els noms ja se’ns han fet familiars:
Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch Ratings. Els homes que estan
protagonitzant aquest assalt programat al que és de tots també
tenen nom tot i que s’amaguin darrere d’aquestes tres “empreses de
rating” o fins i tot alguns els diguin “els mercats”. Són,
seguint un cop més informacions de Pere Rusiñol, Ray McDanield,
màxim executiu de Moody’s; Deven Sharma, cap de Standard&Poors;
Stephen Joynt, director de Fitch Ratings; Bart Oosterveld, analista
de deute sobirà de Moody’s; David Beers, analista de deute sobirà
de S&P; i David Riley, analista de deute sobirà de Fitch. Tots
ells, com a mínim i sense excepció, estarien en una presó si els
seus cops d’estat els haguessin protagonitzat amb uniformes militars,
però estem al segle XXI i tot ha canviat per continuar igual, tal
com escrigué l’onzè príncep de Lampedusa Giuseppe Tomasi.
Per què “la
crisi” és -o ha servit- per tirar endavant diversos cops d’estat
alhora? Doncs perquè, a banda dels actors, que han canviat perquè
som al segle XXI i els militars no són a primera fila però sí
vigilant, el que està passant arreu del món capitalista (arreu del
món, doncs) és “la usurpació del poder vigent i la vulneració
de la legalitat institucional per part d’un grup de persones amb
l’objectiu d’aconseguir el poder absolut i governar mitjançant una
dictadura”.Si cap govern del món pot triar les seves polítiques
socials (sanitàries, educatives, d’assistència social…), ni
econòmiques, ni laborals… perquè “els mercats” marquen quines
han de ser… Si cap programa electoral enlloc incloïa això que
anomenen “retallades” -i que només és una destrucció calculada
i ordenada dels estats del benestar creats després de la segona
Guerra Mundial per tal que les classes obreres nacionals no
caiguessin en la temptació revolucionària-… Si qui mana no són
els “polítics” sinó els especuladors financers… Si qui
decideix les polítiques educatives i sanitàries d’un país no són
els votants a través de la delegació de la seva sobirania personal
sinó “els mercats” amb les seves amenaces reals… Si tot
això…, el que tenim davant no té res a veure amb el que teníem
abans del 2008. I si abans alguns li deien democràcia, ara fins i
tot aquests poden entendre que li tot i que li diguin… no ho és.
crisi” és -o ha servit- per tirar endavant diversos cops d’estat
alhora? Doncs perquè, a banda dels actors, que han canviat perquè
som al segle XXI i els militars no són a primera fila però sí
vigilant, el que està passant arreu del món capitalista (arreu del
món, doncs) és “la usurpació del poder vigent i la vulneració
de la legalitat institucional per part d’un grup de persones amb
l’objectiu d’aconseguir el poder absolut i governar mitjançant una
dictadura”.Si cap govern del món pot triar les seves polítiques
socials (sanitàries, educatives, d’assistència social…), ni
econòmiques, ni laborals… perquè “els mercats” marquen quines
han de ser… Si cap programa electoral enlloc incloïa això que
anomenen “retallades” -i que només és una destrucció calculada
i ordenada dels estats del benestar creats després de la segona
Guerra Mundial per tal que les classes obreres nacionals no
caiguessin en la temptació revolucionària-… Si qui mana no són
els “polítics” sinó els especuladors financers… Si qui
decideix les polítiques educatives i sanitàries d’un país no són
els votants a través de la delegació de la seva sobirania personal
sinó “els mercats” amb les seves amenaces reals… Si tot
això…, el que tenim davant no té res a veure amb el que teníem
abans del 2008. I si abans alguns li deien democràcia, ara fins i
tot aquests poden entendre que li tot i que li diguin… no ho és.
No idealitzo
aquella situació, perquè ideal no ho era, però sí molt millor
que l’actual. Cal dir-ho ben fort: “la crisi” ha estat la gran
excusa per fer diversos cops d’estat mundials que no són els darrers
ni els únics. Ara van per totes. I quan hi ha cops d’estat cal saber
els noms dels culpables, ja siguin militars històricament o
economistes i voltants en l’actualitat. Alguns els tenim i amb les
restes dels estats nacionals que encara queden cal fer-los front. I
cal fer-ho ja, perquè mentre continuem teixint petites alternatives
que van a pas de puça, ells han posat la directa i ho estan arrasant
tot. I no és metàfora, desgraciadament ara no és metàfora sinó
realitat pura i dura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!