Prendre la paraula

Aquest
any hem pogut veure com els mercats han guiat les polítiques arreu del
món, i els pobles han patit les conseqüències de la seva cobdícia  per
la seva submissió al terror de l’economia de lliure mercat. Retallades a
casa nostra dels pocs serveis bàsics de què gaudíem, com a mera
caritat, per  amagar la misèria que provoquen: més indefensió dels
treballadors vers la patronal, guerres globals per recursos naturals i
destrucció del territori en nom del progrés. Totes aquestes mesures 
collen més a les classes populars per augmentar la seva dependència dels
més poderosos, únics beneficiaris d’aquestes situacions.(Continua)

També hem vist una espurna d’esperança perquè sembla que el poble va
despertant. Uns per la marginació i l’explotació que pateixen, com els
casos dels països del nord d’Àfrica, que han fet caure règims
dictatorials, o les revoltes d’ira i ràbia dels suburbis de les grans
urbs Europees, com les de Londres, i París, que, tot i mancades d’una
càrrega ideològica, deixen patent que qui no té res no té res a perdre.
Altres han expressat la dignitat on semblava que només hi havia
passivitat i aborregament, i han alçat la veu contra els abusos de
poder, que són endèmics dels sistemes polítics, al veure com el seu
nivell de vida i subsistència es veu clarament en perill i sense un
futur amb garanties. Ens quedem amb la força dels marginats, de com són
capaços de posar el sistema contra les cordes, i de les maneres dels
indignats, organitzant-se sense partits ni dirigents, assenyalant des de
la base els culpables a qui cal colpejar i derrocar.
Tant mateix el despertar dels pobles porta la repressió dels estats,
mà executiva dels poders econòmics, quan cal amb l’exèrcit i quan no amb
policia, però sempre amb la repressió. Les ganes de canvi traslladen la
violència de la nostre vida diària (desigualtats socials, explotació
laboral, aïllament personal, abusos de poder, etc.) als carrers dels
pobles i ciutats on la repressió intenta aturar-nos. Però la unió del
poble sempre podrà contra els seus opressors. Aquesta unió ha de fer
possible trencar amb les dependències que patim del capital i dels seus
gestors, es diguin demòcrates o dictadors. Facilitarà l’autogestió de
les nostres vides decidint que volem i com ho volem. Decidint com a
exercici de revolta contra els estats i el seu sistema econòmic.
Decidint els pobles i les persones com construir un món sense
explotació.

Cap estat ens donarà mai la llibertat ni amb el
capitalisme serà possible la justícia i la dignitat humana. L’única
independència real és la d’un poble autogestionat, que impliqui la
lliure federació entre pobles, sense fronteres que els separin i els
enfrontin, que lluiti per la igualtat entre totes les persones i la fi
de les opressions. Mori l’estat i visca l’anarquia!