Prendre la paraula

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Michel Onfray és un destacat filòsof francès de
Normandia amb un currículum immens i alhora poc convencional. Doctor en
filosofia i destacat polemista, autor de desenes de llibres, va crear el 2002 la Universitat Popular
de Caen “per ensenyar a pensar” i que els seus alumnes no reproduïssin només
dades i dades d’un història de la filosofia dogmàtica i tancada, que és la que
totes i tots coneixem.

La “Contrahistòria de la filosofia” fa un repàs dels vençuts
en la història del pensament, dels filòsofs que van ser apartats del mig del
camí pel Poder polític i religiós en cada moment històric per construir la
fortalesa de la seva dominació. Alguns, esborrats; altres, menystinguts; la
majoria, escarnits; tots, ignorats en l’actualitat més enllà dels tòpics.

Els manuals de Filosofia, diu Onfray, han estat l’element
central d’una guerra per establir un pensament hegemònic que desestimi el cos,
la necessitat de fer el paradís a la terra i separi les idees de la matèria,
dibuixant-les com a quelcom més elevat, com a quelcom sublim… alhora que
allunyat de les persones.

Podem resumir aquesta guerra pel pensament en una
frase d’Onfray, quan diu que “la historiografia dominant a l’Occident liberal
és platònica” i ho és perquè Plató és imprescindible per crear uns precedents
resplendents i compartits en el “platonisme per a ignorants” que són totes les
religions i de forma més explícita el cristianisme. El “Fedó” de Plató ja
ensenya “la immortalitat de l’ànima, l’odi al cos, l’excel·lència de la mort,
l’odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida”.
Els dissidents que no es plegaven als desitjos del poder van tenir tota l’Edat
Mitjana, amb una cultura reproduïda, guardada… i esporgada!, als monestirs
europeus per ser desapareguts i no ressuscitar mai més en la majoria dels
casos.

En sis volums, Onfray emprèn la tasca d’explicar,
donar veu, fer arqueologia i trobar els pensaments que lloaven el cos i que no
creien en un món de les idees separat o independent.

En aquests volums prenen altres cares i colors noms i
pensaments que en la majoria de manuals són liquidats amb qualificacions o
negatives o fora de lloc. Epicur, Spinoza, Nietzsche, Diògenes, Demòcrit,
Aristip… reben un tracte que fins ara mai no havien tingut i són tinguts en
compte “pel que deien” i no “pel que deien en relació amb el que deien els
vencedors”. Una aventura que fins i tot els profans en la matèria agraïm a
Onfray ja que ens descobreix pensaments i maneres de concebre el món que molts
pensàvem i crèiem com a desangelats, fora de la història i del pensament de la
majoria i de la normalitat en definitiva.

Els volums en què Onfray desenvolupa les seves teories
i les dels filòsofs d’aquesta “Contrahistòria” són plens de vida real, que és
la que l’autor sempre reivindica per tal de conèixer què pensa aquest o
l’altre, ja que el professor normand afirma que totes i tots pensem des del
nostre propi jo, que és diferent en cada cas i sempre fruit de els
circumstàncies del propi cos. Fins i tot per a les persones que no dominem la
matèria i que hi som uns perpetus profans, llegir Onfray és una porta oberta a
aprendre que de dogmes, ni els propis. I que pensar sempre és possible si ens
hi atrevim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!