Prendre la paraula

Se’ns en fot la sentència, les deliberacions i les postures particulars
d’aquesta estructura que anomenen Tribunal Constitucional. Se’ns en fot
perquè mai ha servit ni servirà als interessos del nostre país.
Avui,
tota la classe política -la que està instal·lada a les institucions
regionals espanyoles del país- està pendent per veure quins càlculs cal
fer i com seran les relacions autonòmiques a partir d’ara. Fa un munt
de temps que aquesta classe política -i aquella societat civil tan
civilitzada que espera, com ho fan el monos del zoològic a veure què
cau- està fent la viu-viu per saber si pot o no radicalitzar el discurs
i la pràctica davant dels termes i els tons de la sentència espanyola.
Una autèntica vergonya que ha ajudat a posar encara més en evidència un
país políticament i socialment vençut per la lògica espanyola. Un país
que es mou en clau regional -autonòmica- i que no té projecte nacional.
Un país amb forces polítiques que han fet de l’acomodació i la renúncia
el seu dia a dia, la seva menjadora i la seva justificació. I ara, prop
d’unes eleccions, es convulsiona per saber quin joc li donarà tot
plegat. Mentre, l’Estat, que no ha parat mai de treballar en clau
imperial, intenta frenar qualsevol dissidència, nacional o social, i
juga amb els equilibris de les necessitats de partits, sindicats,
empresaris i entitats cíviques civilitzades.
(Continua i el podeu llegir sencer aquí)

Però el més greu és que
en aquest temps, en aquest llarg temps d’espera i adormiment, no hem
tingut capacitat de bastir polítiques urbanístiques, territorials,
lingüístiques, culturals, de distribució de la riquesa, de vivenda, de
cooperació, etc, d’abast nacional. Deixant l’encotillament autonòmic
per ells, per als espanyols i els seus lacais regionals. I amb aquest
capteniment, no hem estat capaços d’arrossegar el moviment cívic i
cultural cap a posicions nacionals, sinó a fer més profunda l’escletxa
autonomista, arreu dels Països Catalans. Fins i tot, l’incipient debat
plantejat al si de les consultes per la independència sobre la pregunta
-Catalunya, nació catalana, Països Catalans- s’ha diluït i el moviment
és profundament catalunyès, regional, autonòmic. Aquesta és la gravetat
dels fets. Molta gent espera la sentència. Una sentència, que pel sol
fet d’esperar-la, ens anul·la com a poble, ens fa dependents, ens
mostra la manca de projecte propi.
Cal deixar la via espanyola i
francesa i obrir la via nacional cap a la independència i aquesta no
passa, en cap cas, pels estatuts.

(Aprofito per penjar aquí l’estelada anarcosatànica, en aquesta perpètua col·lecció de banderes que és aquest món)