Prendre la paraula

Més enllà de les organitzacions, és clar que calia fer net d’un carrer que havia demostrat que en molts casos era ingovernable i, menys encara, controlable. Calia algú que manés damunt les forces de l’ordre, damunt dels assassins franquistes a sou de l’Estat, sense dubtar i, alhora amb un posat que deixés clar que algun canvi hi havia hagut.

La «feina» se li encarregà a un franquista professional, a un criminal a qui no li ha tremolat mai la mà a l’hora de manar fer mal. Calia un franquista dur però afiliat a la UCD, una persona ben relacionada amb els sectors immobilistes del règim, Rodolfo Martín Villa. Avui, hi ha una ordre de captura internacional contra ell per crims contra la humanitat però va ser, ja en «democràcia», ministre de l’Interior (de 1977 a 1979) després de passar pels càrrecs de governador civil de Barcelona i procurador en Cortes. Per la seva «feina» va ser molt premiat, per exemple amb la presidència d’Endesa de 1997 a 2002 o de Sogecable des de 2006.

Ell, tot i que no sol, és qui dona màniga ampla a policies, guàrdies civils i militars diversos davant les mobilitzacions del carrer en una estratègia de gallet fàcil i tortures àmplies. El resultat és que, entre 1975 i 1982, 123 homes i 11 dones són assassinades per les forces armades. D’aquestes persones, 91 moren en situacions de gallet fàcil (intents de detenció, 45; discussions, 21; controls de carreteres, 18; o intents d’identificació, 7), 38 en manifestacions i 5 torturades.

L’any amb més morts és 1977, amb 26; seguit de 1976, amb 22; 1979, amb 21; 1978, amb 17; 1980, amb 16; 1981, amb 14; i 1982, també amb 14. Per tant, de transició pacífica, res de res. Aquesta sagnia s’acaba l’any 1983 quan, després de l’assassinat d’un infant de 2 anys en un control de la Guardia Civil al municipi de Valmojado, es decideix canviar les indicacions que tenien els agents. A partir d’aleshores, ja amb José Barrionuevo al capdavant d’Interior, es van passar a aplicar noves normes que només preveien l’ús d’armes de foc en situacions excepcionals i en defensa pròpia.

És evident que amb la violència policial sola un moviment popular no es desactiva, però en aquest cas cal afegir-hi la magnífica feina feta per part del PSOE un cop arriba al poder.

Queda clar que el règim autoritari, que anomenen «democràcia espanyola», nascut de les cendres del franquisme es va construir damunt les estructures de l’anterior, no només econòmiques, sinó també repressives, amb una facilitació de la violència estatal per aconseguir el que veiem dia sí i dia també: un estat construït damunt un fangar que té com a únic objectiu la seva perpetuació. Amb qui no va funcionar la compra o el convenciment, es va utilitzar la violència que policies i militars tenien com a norma durant la dictadura. Per això els morts van ser tants. Aleshores, per què aquesta estranya mania de qualificar de no-violenta aquesta etapa històrica? Per què posar aquest període de la nostra història com a exemple a seguir arreu del món quan el que veiem i constatem amb les dades a la mà és que la violència estatal, el terrorisme d’estat, en va ser un dels protagonistes constants i permanents?

La resposta, com sempre, la sabeu vosaltres, totes i tots. I té molt a veure amb l’ara mateix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!