Prendre la paraula

Demà, dintre dels actes culturals que acompanyen el Congrés de la CGT de Catalunya a Lleida, les companyes de Lleida m’han convidat a fer una xerrada sobre anarquisme i alliberament nacional. La presentarà el Pau Juvillà al Centre Social La Maranya a les vuit del vespre (puntualment). Hi sou totes i totes convidades. Hi explicaré quatre coses que en sé i alguna que ningú no sap i que fa dies que em tomben pel cap. Si desplegueu podreu llegir com l’han presentat elles…

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

El dimecres 3 de febrer, al CSA La Maranya (carrer del Parc
núm.13, baixos. Lleida) es durà a terme una xerrada – debat sobre anarquisme i alliberament
nacional.
Tradicionalment s’ha considerat que l’anarquisme era un
terme antagònic a la independència dels pobles i a la lluita per l’alliberament
nacional.
És realment així? O l’alliberament de les persones ha
de portar necessàriament a l’alliberament dels pobles? És certament
incompatible construir una societat lliure amb una unió lliure que respecti els
pobles amb les seves cultures, tradicions, llengües i característiques pròpies?
Aquesta no és una línia de debat nova. L’anarquisme i
els seus diferents lluitadors i lluitadores han respectat l’existència dels
pobles i han cregut que l’anarquisme no és contrari a l’alliberament nacional.
Fins i tot, des de l’altre extrem, hi ha qui ha plantejat que els anarquistes
són els i les veritables independentistes, perquè només quan les persones
siguin lliure els pobles podran ser lliures.
El debat està servit. En el marc dels Països Catalans no podem obviar que existeixen
lluites per l’alliberament d’aquest poble i els i les llibertàries hem de
plantejar-nos en quin costat estem.
Davant del tradicional espanyolisme que ha
caracteritzat alguns sectors anarquistes, fet que també els uneix a un poble
construït a través d’imposicions i anul·lació d’altres pobles, existeix qui
pensa que l’alliberament personal és alliberament “nacional”.
Així, el dimecres 3 de febrer podrem plantejar-nos
aquests interrogants i debatre en clau d’aprenentatge i enriquiment.

La lluita és l’únic camí!!
Contra la resignació: anarcosindicalisme i
mobilització!!!