Però m’agradaria anar una mica més enllà i intentar no caure en dogmatismes. No m’agrada gens ni mica la lloança sense contemplacions d’un procés que en la major part dels casos desconeixem considerablement. No m’agraden els líders vistos com a gairebé divins, no m’agrada el culte a la personalitat que, tot i que potser no promovia Chávez, sí que utilitzava per governar. I ja sabem que això no és l’important però també hi és. I no m’agrada només el blanc o el negre, perquè aleshores quan pintes algun “gris” ja no ets prou bo,o no prou “radical”, o no prou “com s’ha de ser”. No parlo de Chávez sinó de qualsevol procés revolucionari, començant pel que conec més a fons, és a dir el del 36 als Països Catalans. (Continua)
Quan ho tinguem tot, sense cap mena de dubte, n’extreurem conclusions que esperem que aleshores ja no siguin només blanques o negres. El que avui és clar és que si només es pogués triar entre blanc i negre, jo m’abstindria i triaria roig, roig del segle XXI. Descansa en pau, mano, que les revolucions del XXI -i les que vindran- no han de parar i tu les vas engegar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!