Prendre la paraula

Normal
0
21

A principis del
2004, el cantautor Cesk Freixas va engegar un projecte polític i musical que
pretenia i pretén enllaçar la de la cançó d’autor amb la protesta i, alhora,
utilitzar la poesia com a vehicle d’expressió.

                “Set voltes rebel” va ser el seu
primer treball i, al juny de 2007, sortia al carrer “El camí cap a nosaltres”.
Freixas defensa com a trets identificadors propis la seva militància política a
Endavant (OSAN) i a la Candidatura d’Unitat Popular.

-Cinc anys de cançó
d’autor bàsicament de protesta al 2008. Estem tan malament perquè    s’hagi de protestar fins i tot en la
música?

-Sempre he partit de
la idea que qualsevol posicionament davant del món i de la vida és una qüestió
política. I, en música, passa el mateix. Qüestionar i posar en dubte les coses
és, indubtablement, fer política. I la música, com a part del món i de la vida,
no se n’escapa. Si som coherents i conseqüents, hem d’entendre la música com
una eina i un mitjà de comunicació. Com a tal, i des d’una perspectiva crítica,
la música ha de servir per protestar i per reivindicar; protestar contra la
opressió, i reivindicar l’amor, per exemple.

-Com conceps el que
fas? Més com una lluita social o més com una lluita musical? Quines influències
i quins referents has tingut en cada un dels dos àmbits?

-Ho concebo com a
part de la lluita social. No entenc la música compromesa sense la militància
política. I, per a mi, fer música és una manera més d’explicar el meu punt de
vista i d’intentar-lo compartir amb tothom que estigui disposat a fer-ho. Les
meves referències passen, inevitablement, pels primers cantautors que van unir
el concepte de denúncia amb el de la cançó, des dels primers cantautors
americans que estaven directament relacionats amb les lluites sindicalistes,
fins als cantautors sudamericans, com Víctor Jara, Silvo Rodríguez o Alejandro
Filio, que, a partir de l’antifeixisme i l’anticapitalisme, unien i uneixen
esforços pels diversos moviments d’alliberament dels quals formen o formaven
part. A banda d’això, el moviment de la Nova Cançó, i artistes militants com
Ovidi Montllor, han significat una font referencial per encarar aquests nostres
cinc anys. Tanmateix, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Pere Quart,
Gabriel Ferrater, José Martí, Eduardo Galeano, Gramsci o Bertold Brecht, també
s’han convertit en referents literaris i polítics de moltes de les persones que
hem nascut als anys 80.

-Com veus l’actual
panorama de “crisi financera” a nivell mundial i a nivell dels Països
Catalans? Creus que pot influir en el món de la creació artística?

-El capitalisme és
un gegant amb els peus de fang. Les falses democràcies capitalistes s’han
centrat en els últims anys a precaritzar les vides d’una manera escandalosa,
privatitzant tot allò que els hi podia aportar beneficis i creant una
desregulació immensa, que ha portat a un nivell baixíssim les condicions de
vida de la majoria de la població. Aquests mateixos governs s’han dedicat, un
cop començada la suposada crisi, a rescatar els bancs i entitats responsables
de l’especulació financera, principals responsables i culpables de la situació
actual, deixant milers de treballadors i treballadores al carrer. Ara es
reuneixen per acordar mesures que permetin refundar i reestructurar el
capitalisme, quan queda més que clar que els cicles són el patró que regeix
aquest sistema. Segurament tot aquest context afectarà en el món artístic, però
crec que l’Esquerra Independentista i Anticapitalista ha sabut enfortir un
circuit i una xarxa cultural al marge de l’oferta institucional, i això ens ha
permès, des de fa molts anys, treballar en un àmbit molt més real i proper a la
cultura popular, a les persones. Com que partim del concepte d’autogestió, no
crec que tot això afecti en gran mesura.

-A nivell musical
català, quins serien els teus principals referents musicals i quins poetes
musiques o musicaries?

-He begut d’estils i
músiques molt diverses. Destacaria l’Ovidi Montllor, tot i que les referències
es podrien ampliar a altres estils, com el rock i el metal. Musicaria Gabriel
Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Anna Murià, Pere Quart, Carles
Rebassa, David Caño i Marc Freixas. Possiblement, siguin els autors i les
autores a qui més llegeixo.

-Segons tu, la
poesia és “una arma carregada de futur” o “un entreteniment per
a ociosos”? I entre els que carreguen l’arma quins poetes tens voltant-te
el cap?

-La poesia, com la
música, ha de ser una eina per al canvi, una arma carregada de futur. Com deia
aquell: “Maleeixo la poesia concebuda com un luxe cultural pels neutrals
que, rentant-se les mans, se’n desentenen i evadeixen. Maleeixo la poesia de
qui no pren partit fins que es taca”. Els que carreguen l’arma podrien
ser, perfectament, tots aquells que comentava més amunt.

-Com has viscut
aquests cinc anys de música i lluita? És possible la dissidència dintre, fins i
tot, del món de la música en català?

-Els he viscut d’una
manera molt intensa. Totes les persones que hem conegut, i tots els llocs que
hem tingut la oportunitat de trepitjar, ens han aportat moltíssimes coses. És,
possiblement, el regal més dolç i important de tot plegat. El fet de cantar,
explicar històries, poder-les compartir… tot això ens omple molt, i ens fa
ser optimistes pel demà. Cada cop hi ha més persones que entenen el què vol dir
“cançó d’autor” i “cançó de protesta”, i és molt
gratificant poder-ho experimentar col·lectivament. Recuperar aquest gènere
musical en ple segle XXI suposava un repte. Fer-ho des de la humanitat, la
tendresa i la reivindicació, ha fet que tots els nous cantautors ens sentíssim
part del mateix projecte, cosa que ens ha unit i ens ha ajudat a
estructurar-nos.

La dissidència a un mercat
musical que se centra en convertir la música en un mer producte de consum, és
més que evident.

I serem dissidents fins
aconseguir que la música s’entengui com el que és; una altra arma carregada de
futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!