Aquells tres dijous, Corpus Christi, Dijous sant i dia de l’Ascensió, s’han esvaït i la seva desaparició absoluta de l’imaginari religiosopopular indica amb claredat que els quaranta anys de dictadura franquista van voler sostenir el règim, no només amb les eines coercitives dictatorials sinó inflamant el sentiment religiós catòlic de la població amb eines diverses : convertint la rebel·lió militar contra el règim democràtic en una “creuada”, introduint la religió als plans d’estudis i la seva pràctica a les escoles i Instituts, amb l’afavoriment de les institucions educatives d’ordes religiosos i celebració de les festes religioses amb fastos oficials i les oficials amb fastos religiosos, etc.
Fou una manera de fortificar el règim franquista i de condemnar alhora el sentiment o enyorança republicana.
El veïnat no treballava, pecat era i condemna del pecador, com il·lustra el trist final de la noieta bugadera d’Horta que el dia de Corpus anà a rentar el seu vestit al riu i el riu se l’endugué per sempre. En queda el record de la festa: es recollia ginesta perfumada, flors de colors i verd follatge per a fer enramades i encatifar els carrers i es collia la roja fruita del cirerer per a penjar-la del ramatge simulant brillants rubís :
El dia de Corpus
n’es dia de processó;
jo en vaig fer una enramada
de roses i d’altres flors.
En alguns pobles es mantenen enramades, catifes, l’ou ballarí, l’àguila, la mulassa i la Patum; no celebren la festa reverenciada del Corpus sinó els antics costums que l’acompanyaven un dijous del mes de juny, puix com diu el refrany
De prop o de lluny,
Corpus pel juny.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!