Prendre la paraula

jordimartifont

6 de juny de 2020
0 comentaris

#llibrenegre 1909, Dídac Ruiz, capítol ‘El manament de la nació’ de llibre “Del Poeta Civil i del Cavaller”

1909, Dídac Ruiz, capítol de Del Poeta Civil i del Cavaller

El manament de la nació
Sigues ben bé tu! Tu, i no un altre! Tu mateix! Fes-te la llei! Sigues una voluntat, un poder, un destí. Veieu el manament de la Nació als fills de l’època. Per la llibertat de cadascú espera la nació assolir la llibertat col·lectiva. De manera que enganya els altres aquell sofista que desprecia la Nació, com a forma arcaica de vida.
L’enemic de la Nació, de les reivindicacions i drets de la Nació, és l’enemic de les reivindicacions i drets de tot allò que pateix avui dia, de tot allò que aspira a la llibertat.

Passen els temps, i una convicció profunda roman sempre ferma i poderosa: l’esclavitud és una vergonya, i ha de desaparèixer. Els cegos, els endarrerits, es desesperen davant el fet ineludible d’una pròxima independència dels esclaus. A molts els horroritza segurament la paraula independència. Però una tendència natural és sempre santa, digna del nostre respecte. I la Nació és una tendència natural. Perquè la Nació és la vostra llengua i el vostre cor, els vostres ulls i la vostra intel·ligència.
Qui nega la Nació vostra, nega, en realitat, tot això: us nega la vida, -la vida vostra. Us mana que veieu amb uns altres ulls i que entengueu amb una altra intel·ligència.
I vet aquí que, clarament, serenament, la veu profunda que teniu a dins vostre diu sempre, enmig de les vostres possibles infidelitats: Sigues tu! Ben bé tu! Tu i no un altre! Tu mateix, encara que per a un dia de llibertat haguessis de donar deu anys d’esclavitud!
(Ruiz, 1907: 78-79)

Dídac Ruiz, la filosofia de l’entusiasme
De Dídac Ruiz n’han quedat dos rastres que situen l’autor més com un personatge que com una persona. Una és la frase de Josep Pla en el sentit que els anys que va dirigir el psiquiàtric de Salt (entre 1909 i 1919) foren «una de les coses més grosses que han passat en aquest segle en aquest país» i l’altra el llibre ridiculitzador que el 1925 li dedicà el que havia estat el seu amic, Prudenci Bertrana, Jo! (Memòries d’un metge filòsof). El 1910, amb el mateix Bertrana havia publicat el pamflet La locura de Álvarez de Castro, un assaig en què defensaven que Álvarez de Castro, el militar que defensà Girona durant la Guerra del Francès, no era un heroi sinó que estava boig, el que provocà un escàndol monumental a la societat i premsa tradicionalista gironines. La seva vida és plena de rumors no provats i invencions biogràfiques que féu ell mateix, anades i vingudes per Europa i publicació continuada d’obres diverses que dibuixen un autor interessat per molts temes i alhora apassionat i excèntric. Sí que podem afirmar que va néixer a Màlaga el 1991 i morí a Tolosa de Llenguadoc el 1959 i durant la seva vida destacà com a filòsof, metge psiquiatra, escriptor, conferenciant i ideòleg. Va viure a molt diverses ciutats, com París, Barcelona, Biarritz, Tolosa…, escrigué en català, castellà, italià, francès i alemany; i visità països com Egipte o Palestina. Destacà com a creador d’un pensament filosòfic propi, «la filosofia de l’entusiasme», de la qual en feu difusió al llarg de la seva vida. De formació nietzcheana, les seves idees i la seva actitud vital cridaren l’atenció de destacats intel·lectuals de l’època com Joan Maragall, Carles Rahola o Salvat-Papassseit. S’introduí en els ambients modernistes a finals del segle XIX i aquest fou el voltant que l’acollí a Barcelona quan hi arribà procedent de Màlaga. La coneixença de Lluís Gaspar de Sentiñón, metge socialista llibertari i catalanista, l’apropà a l’àmbit ideològic anarquista, espai ideològic que no abandonà mai i que, amb la proclamació de la República i la seva tornada a Barcelona el portà a escriure a Solidaridad Obrera i a ser director d’una escola racionalista alhora que s’apropava al naturisme. Les seves obres són moltes i tracten molt diverses temàtiques, des de la medicina fins a la filosofia, narrativa o estudis diversos.

L’any 1908 publicà Del poeta civil i del cavaller. Es tracta d’un llibret del moment en què Ruiz publicava articles a El Poble Català, editat a la Biblioteca Popular de «L’Avenç». Segons Gavaldà Roca, Dídac Ruiz hi proposa que els «cavallers» instaurin la «Dictadura espiritual de Catalunya», amb la poesia utilitzada com a element d’educació social. Aquest aplec de textos va tenir molta influència sobre Salvat-Papasseit i els seus articles sobre la nació i el socialisme, fins al punt que Ruiz n’esdevingué un referent inexcusable i fou un dels autors que Salvat publicà en el primer número d’Un enemic del poble. En el llibre hi ha constants crides a fer ús de la llibertat que l’experiència estètica, que l’acte entusiasta, comporten: «Sentiu-la, la llibertat, per fer-vos dignes de tenir-la un dia. Sentiu-la per exigir-la; feu-la carn vostra». En l’article que aquí reproduïm, Ruiz defensa que la nació és un espai de vida perfectament actual i que la independència, malgrat sigui una paraula que pugui horroritzar alguna gent, és una tendència tan natural com la mateixa nació, «Perquè la Nació és la vostra llengua i el vostre cor, els vostres ulls i la vostra intel·ligència.» i la llibertat esdevé el màxim ideal.

(Gavaldà, 1988: 114-115; Malgrat, 2009; Ruiz, 1907: 14)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!