Plovia.
El vent ens escombrava del ras i ens menava envers la seguretat d’aquelles
velles parets mestres, darrer vestigi de l’antic refugi.

En el seu clos, el món
en tempesta esdevenia petit i accessible. Els camins de fora es mantenien com a
escòrrecs interiors per a cada un dels qui, només dues hores abans, fèiem camí
vers el cim. Prop del pom de dalt, un vent fort, aspre i gelat, ens havia fet
girar cua. Les cares, fredes. Les mans, absents. Els peus, bullents. Els caps,
infinits.

La conversa del no-res, fent camí, a poc a poc ho
havia esdevingut tot. Reconvertides en reptes i preguntes, les paraules,
llaçades unes amb altres, feien els mateixos camins que nosaltres. “La
immensitat és oberta”. Magalí baixava de la muntanya. S’escapava del llac gelat
que havíem llucat dalt de tot. Camí del refugi, vèiem somriure estrelles i,
entre elles, una de sola que ens acompanyava, gairebé com si fos de la colla.
“Perduda en lo front del cel, com espiga en temps de sega, com el pregon de la
frau, una efímera lluerna”.

Les mans han recuperat el tacte
i deixen de ser glacerols de carn. Els dits prenen consciència mentre ella, des
de dalt de la volta del cel, respon els nostres interrogants amb més
interrogants:

“-No sóc la darrera,
no. No sóc més que una llanterna de la porta del jardí que creies tu la
frontera. És sols lo començament lo que prenies per terme”.

L’escoltàvem per la finestra
sense porticó, des de l’horitzó que és teulada, mentre la son es fon tan
ràpidament com ho fa el fred a la vora d’un foc nou de ceparrons i sarments.
Què ens importa el fred, el cansament i, fins i tot, el llac glaçat? En la
nostra petitesa hi ha el nostre més preuat remei, l’escalfor de les preguntes
que ens porten a encara més preguntes. No ens calia patir per res, perquè més
enllà de nosaltres, Magalí havia trobat viaranys secrets que relativitzaven
dolors propis, amargors comunes…

No ho
sabíem, però ara ja ho intuïm. “L’univers és infinit, pertot acaba on comença i
ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta. I allà on tu veus lo
desert eixams de mons formiguegen”. Així sigui. Més enllà.

El poema, “Plus Ultra” de Jacint Verdaguer; la música de Roger Mas a “Cançons tel·lúriques”, tot i que Casasses i Comelade també en tenen una versió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!