El bloc d'en Jordi Martí
President de la Federació de Barcelona de Convergència
CAIXA O FAIXA
L’article de Jordi Barbeta que publica avui La Vanguàrdia www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20110123/54105050891/un-thriller.html té la virtud de condensar les principals amenaces que en l’ordre polític i econòmic i a curt termini, poden fer trontollar les aspiracions de llibertat de Catalunya i els catalans. S’apropa l’hora de la veritat i com diu Barbeta, …el President Artur Mas no tendrá mas remedio que poner-se al frente de la movilización específicamente catalana más importante de los últimos 71 años.
L’anàlisi de Jordi Barbeta té la virtud d’avançar-se, com antigament ho feia l’oracle de Delfos amb les seves profecies, a esdeveniments que marcaran les nostres vides i l’esdevenidor del nostre país. Però per desgràcia nostra, la clarividència de Jordi Barbeta té molta més virtualitat que els pronòstics dels oracles. S’acosta l’hora de la veritat en les relacions Catalunya-Espanya. O caixa o faixa.
El primer apunt amb el que vaig inaugurar aquest humil bloc el mes de desembre de 2008, el vaig titular "La tempesta perfecta". I en ell intentava, encara que de forma força intuïtiva, imaginar l’escenari de la confrontació que ara s’albira més nítidament. Tot sembla indicar que els elements de les tempestes perfectes estan a punt de trobar-se, amb la qual cosa els efectes de la batussa -esperem que en termes exclusivament polítics i cívics-, poden ser devastadors. A la crisi econòmica global i a l’atac especulatiu dels mercats sobre el deute de l’estat i de les CCAA caldrà sumar-hi ben aviat el final de l’arribada dels fons de cohesió comunitaris. El sistema financer està a punt de ser redibuixat radicalment, amb la gaire bé segura desaparició de les caixes d’estalvis (catalanes i espanyoles), fagocitades pels bancs (espanyols). A Catalunya, a més, el finançament autonòmic és inservible i els comptes de la Generalitat que han deixat els governs tripartits no garanteixen ni el pagament de les nòmines dels funcionaris del mes de març, a no ser que el Govern de l’estat autoritzi el recurs a l’endeutament o al crèdit bancari.
I en el camp de batalla político-electoral, com encertadament pronostica Barbeta, el PSOE ho perderà tot d’aquí als propers mesos, amb la qual cosa el PP no solament podrà governar amb majoria absoluta a l’estat sinò que a més governarà amb comoditat totes o gaire bé totes les CCAA…excepte una: Catalunya (si considerem que al País Basc el PSE-PSOE governa de facto amb el PP). Aquest pronòstic ja he tingut ocasió de fer-lo en anteriors ocasions, en aquest mateix bloc. Ho recordo haver escrit a "Vies d’aigua als vaixells socialistes", el 4 d’octubre de 2009, a "El socialisme perd bous i esquelles", el 21 de març de 2010, a "Xoc de sobiranies: el compte enrera ha començat", el 24 de juny de 2010, a "La mare de totes les batalles", el 30 d’octubre de 2010 o a "El conflicte institucional Catalunya-Espanya, més a prop", el passat 9 de gener.
El problema de fons és que el PP, que guanyarà les eleccions per majoria absoluta, ja ha anunciat reformulacions dràstiques de l’estat autonòmic. Aquest fet, ja prou amenaçador per sí mateix, anirà acompanyat d’un PSOE enfonsat, desorientat i sense lideratge després de la caiguda anunciada de Rodríguez Zapatero, i d’una Catalunya amb un autogovern ferit de mort per la destralada a l’Estatut i per unes finances autonòmiques més que esquifides. Per intentar reequilibrar les forces amb els poders de l’estat -tots en mans del PP ben aviat-, caldrà que Catalunya i el seu Govern plantin cara des de la unitat. La negociació serà dura i no és segur que ens en sortim. El pacte fiscal serà la prova del nou. Ara bé, si això passa, i ens tanquen la porta als nassos, haurem d’engegar el pla b: la sortida pactada de l’estat. I per fer-ho caldrà determinació política, unitat interior, un full de ruta creible i la cobertura de la UE i de la comunitat internacional. Tot això passarà aquesta legislatura. Seran els quatre anys més decisius dels darrers setanta anys, com bé diu Jordi Barbeta. Finalment, tot sembla indicar que Catalunya no aconseguirà la independència tal com l’haviem imaginat en clau històrica. Pot ser l’aconseguirem pel mètode de l’expulsió: aquell mètode pel qual una comunitat nacional és expulsada de l’estat que comparteix amb altres comunitats a base d’humiliacions i maltractes continuats. Estem davant d’un capteniment que va contra els interessos del centralisme espanyol atès que una Espanya sense Catalunya no té gaire viabilitat econòmica si el que pretenen és continuar amb els actuals nivells de vida i de renda, però que caldrà aprofitar per accelerar les ànsies de llibertat de molts catalans que, per diverses raons, s’han resistit a donar suport a la independència de Catalunya.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
no tinguis tan clar que el PP guanyi per majoria absoluta, si es presenta Rubalcaba no crec que obtinguin la majoria absoluta, en aquesta situació els diputats de CiU podrien tenir un paper molt important, com ho van tenir el 1993 amb felipe gonzález i el 1996 amb el neofranquista (neofalangista com vostè molt bé el defineix) Aznar,
en aquest hipotètic cas, que es pot donar perfectament, què faria CiU? m’agradaria saber-ho si és possible,
gràcies