Aquest mes de setembre farà trenta anys de la meva entrada a Convergència Democràtica a Catalunya. Tres dècades carregades de compromís amb el país. Militant a CDC i a altres organitzacions cíviques i polítiques com Òmnium Cultural, la Joventut Nacionalista de Catalunya, l’Associació ciutadana Barcelona 2020, etc. Vaig entrar amb 18 anys a un partit nacionalista, quan encara ni s’havien celebrat les primeres eleccions al Parlament de Catalunya ni tenia cap perspectiva de guanyar-les; amb un programa polític bàsicament socialdemòcrata, i trenta anys després matinc la fidelitat a un partit nacionalista, amb components liberals, socialdemòcrates i socialcristians. Primer al govern i ara, a l’oposició.
Han estat trenta anys de construcció nacional. Amb molts encerts i també amb errors, com en qualsevol empresa humana. Lluita contra els elements. Gaire bé sempre remant contra corrent. Amb un lideratge únic durant gaire bé 30 anys, el President Pujol, personatge irrepetible que un país normal dona una vegada cada segle. Fent progressar la societat catalana. Tivant de la corda sense que s’hagi trencat mai. Amb un nou lideratge ben consolidat, el d’Artur Mas, que basa el seu discurs en el dret a decidir sense límits. Un lideratge que el portarà, de ben segur, a la Presidència del Govern de la Generalitat el 2010. Un partit amb famílies i tendències, però que situen el projecte comú per davant de les diferents sensibilitats. Un partit de bona gent; sovint de massa bona gent quan el que toca és competir amb els professionals que colonitzen el poder polític i mediàtic del país des del carrer Nicaragua. Un partit que al capdavant de la Federació de CiU ha encapçalat l’autogovern durant 23 anys, amb un balanç més que meritori, gestionant l’Estatut de 1979 i amb la tàctica del peix al cove, abans dimonitzada i ara assumida per l’engendre del Tripartit i pel mateix president d’ERC. 30 anys de satisfaccions, d’emocions, de passió vital; però també de decepcions i de patiments. CDC és la millor eina al servei del progrés nacional i social de Catalunya. Una eina que ben aviat tornarà a demostrar del que és capaç, des de les institucions de les que el Tripartit l’ha foragitada, si som capaços de ser cada dia més sensibles i permeables a les necessitats, els anhels i els somnis de la gent. Un instrument cridat a aixecar Catalunya fins que el poble català assoleixi la seva plena sobirania. Aleshores haurem de dotar-nos d’altres recursos per continuar tirant endavant el país en el concert de les nacions lliures.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats Jordi!
Et tinc enveja de tants anys complerts a CDC però comparteixo les teves mateixes il·lusions i força.
I mentre CDC era al Govern tu també vas votar per omplir de sal el Delta? Ho deia per això que dius de la “construcció del país”…