En aquests moments en què el partit ultranacionalista espanyol desplega a les Balears la Solució Final lingüística, cultural i institucional que té programada per imposar en el Principat i a tots els racons de la Nació totd’una que en tindrà ocasió, detect dues tendències entre la població no renegada de Mallorca. Dues tendències contraposades, una de positiva i una de negativa. La positiva és la que veu que aquesta croada contra la mallorquinitat que imposa la FAES de n’Aznar a través del seu governetxo titella del Consolat, servirà i, de fet, serveix ja ara, per a deixondir la gentada que no percebia que la nostra supervivència com a poble estigués en perill mentre no reféssim, adaptades a la modernitat, les nostres estructures històriques d’Estat. El jovent, en sentir parlar de la Guerra de Successió i del franquisme, ho captava tot com episodis històrics passats, sense incidència ni perill de repetir-se en el present. Gràcies a la poca traça d’aquest escabotell d’ultranacionalistes, que ens volen fer desaparèixer en una legislatura, ara hi haurà una nova generació conscient del perill en què ens trobam com a poble si no refeim el nostre país. Aquesta és la reacció positiva al quadrienni blau, blau fosc, negre, que travessam.
La reacció negativa la protagonitzen els qui se senten fellons pels votants que provocaren el resultat electoral favorable al nacionalisme espanyol exacerbat que es va produir el maig del 2011. Trob que hem d’anar alerta a mirar aquest assumpte com un simple plet entre partidaris de rencostruir el país i partidaris de destruir-lo. No podem jutjar el suport electoral a la dreta espanyolista sense tenir en compte aquestes quatre consideracions:
Una, que bona part del suport electoral a aquesta opció política es va produir per les espectatives que va saber crear de superació de la crisi econòmica i no pel seu odi a la llengua, a la cultura, a la simbologia i als esdeveniments històrics que no li agraden de Mallorca i de totes les Balears.
Dues, que el notre sistema educatiu, tot i que ha aconseguit grans avanços de cap al recobrament de l’autoestima del nostre poble, encara no ha pogut arribar a elaborar i a ensenyar uns continguts prou autocentrats en la nostra Història i en la nostra identitat nacional de manera que s’integrin les allaus immigratòries que hem rebut les darreres dècades, i facin redescobrir el país a la població autòctona. L’escola no ha pogut contrarestar prou l’adoctrinament franquista de les generacions precedents. No ha pogut crear encara prou ciutadans conscients de pertànyer a un país en reconstrucció, que coneguin prou les nostres arrels, les respectin, les estimin, les sentin com a pròpies i actuïn sempre -també a les urnes- en conseqüència.
Tres, la majoria dels grans mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats, practiquen una censura implacable contra els pobles no castellans de dins les fronteres actuals de l’Estat espanyol fins al punt que bona part de la població contiua percebent com a normalitat la realitat virtual monolíticament castellana que divulguen aquests mitjans. Sense mitjans que divulguin la nostra existència com a poble, la nostra llengua, la cultura que s’hi expressa, els nostres costums, la nostra Història, no podem afirmar que hi hagi democràcia de bon de veres. Sense democràcia informativa sobre la nostra identitat nacional, encara pitjor, amb censura sistemàtica d’aquesta identitat, no podem parlar de democràcia real. Ignorant qui som, d’on venim, ignorant que som el territori més fiscalment espoliat de tot Europa, senzillament, no tenim democràcia. Qualsevol resultat electoral sortit d’un context mediàtic que fomenta dia i nit, les vint-i-quatre hores del dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any una identitat que era estranya en els nostres carrers, pobles i ciutats fa tan sols cent anys i que minoritza i, fins i tot, amaga la nostra, és un resultat més que dubtosament legítim.
La quarta consideració a fer és que no només fa mal al país el qui vota conscientment una opció que el vol esborrar del mapa. També en fa, de mal, el qui la vota sense mirar prim, sense reflexionar-hi gaire, sense desitjar la destrucció del país, però negant-se a creure que aquesta opció política li desitgi tant de mal i que el vulgui eliminar per sempre. I alerta: principalment n’hi fan, de mal, al país, els esquitarells que, en votar, no voten els successors directes del projecte franquista però que, per poca cosa, se senten decebuts ‘dels seus’ quan han governat. Aquests esquitarells mira’m i no em toquis, que ho volen o tot o res, que se n’afluixen d’anar a votar perquè ‘tots són iguals’, aquests són els culpables número u d’aquest quadrienni que ara travessam.
Tots són iguals? Ara ho toquen amb les mans! Tots són iguals o n’hi ha de dolents i de pitjors? Aprendran la lliçó? Si l’aprenen, doble benefici haurem tret del quadrienni negre!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!