ES RACÓ D'EN JORDI

            Diuen que són ‘la nación más antígua del mundo’.  Això deu voler dir que compten que ja eren ‘una nación’ abans de la dinastia dels borbons, quan ells, el Regne de Castella-Lleó, el Regne de Navarra i nosaltres, la Corona d’Aragó, compartíem un rei però cada part conservava les seves institucions, el seu exèrcit, la seva moneda, les seves lleis i els seus consolats de representació a l’exterior.  I supòs que ja deuen comptar que eren ‘una nación’ abans dels Reis Catòlics, quan no compartíem ni tan sols cap rei en comú i Espanya era una simple denominació geogràfica -com avui Escandinàvia, per posar un exemple- una denominació amb què, des del temps dels romans fins a l’Edat Mitjana, eren coneguts els països de la Península Ibèrica, és a dir, Portugal, Castella-Lleó, Navarra i la Corona d’Aragó.

            El Principat, el 2006, es conformava amb el simple estatutetxo ‘cepillado’.  Allò era una simple ampliació de l’actual Estatut, amb la qual aquell territori aspirava bàsicament a recuperar la hisenda pròpia.  Simplement, la mateixa condició que té el País Basc Occidental, Navarra i els territoris federats d’estats forts com Alemanya o els Estats Units d’Amèrica.  Idò bé: amb aquell intent d’actualitzar l’Estatut d’Autonomia del Principat, es posaren a cridar ‘España se rompe!‘ i hi acabussaren en contra el Tribunal Constitucional perquè el tomàs i no el deixàs entrar en vigència.  Com quedam?  Si Espanya ‘se rompía’ el 2006 pel fet de recuperar senzillament el Principat de Catalunya la hisenda pròpia, no estava ‘rompida’ -i mil vegades més!- abans del 1714, quan no tan sols el Principat, Mallorca i València teníem hisenda pròpia, sinó també lleis, llengua, moneda, exèrcit i representació internacional?   Si per aquell estatutet Espanya es feia bocins, idò com pot ser mai que ja la comptin tota una des d’abans dels Reis Catòlics, quan fins i tot teníem reis diferents nosaltres, ells i Navarra?

El problema, al meu veure, és el nacionalisme castellà, incapaç absolutament d’imaginar-se altre model d’Espanya que no sigui fer coincidir a la pràctica l’estat espanyol i Castella.  Això és tot el problema.  Castella vol el control exclusiu dels recursos fiscals de tot l’Estat per ella fer i desfer, arreplegar-los, manejar-los i destinar-los allà on li roti segons els seus interessos geopolítics.  Castella (no la gent, dic els seus dirigents) no en té prou amb no veure el castellà amenaçat ni en els seus territoris històrics ni en els territoris on s’és anat ficant més modernament.  No.  A més a més, vol veure reduïdes les llengües diferents del castellà a l’ús familiar com a molt.  Castella no en té prou que el sistema educatiu en els seus territoris històrics ensenyi els alumnes d’estimar la pròpia cultura sense cap problema.  No!  Quan veu una comunitat que fa igual amb una cultura diferent de la castellana, es posa feta un Nero i diu que allò no és ensenyament sinó ‘adoctrinamiento‘.  Castella no en té prou amb el fet que la seva població pugui gaudir de tots, absolutament tots els mitjans de comunicació de masses en castellà sense cap problema.  No.  A més a més, vol impedir que els ciutadans teòricament espanyols que tenim una llengua pròpia diferent del castellà tinguem mitjans en la nostra llengua i que divulguin la nostra cultura.  Els seus canals de televisió simplement ‘informan y entretienen’; els nostres ‘adoctrinan’.  Castella no en té prou que la seva població pugui anar a les sales de cine a veure-n’hi en castellà sense cap problema.  Ni en té prou que els seus ciutadans puguin adquirir productes de consum etiquetats en castellà sense cap problema.  No.  A més a més, quan a un territori de llengua diferent del castellà provam de fer lleis perquè els nostres ciutadans puguin tenir la llibertat de triar veure cine en espanyol o en català i puguin adquirir els productes de consum etiquetats també en català llavors resulta que allò mateix que per a ells a ca seva és ‘un derecho’ ben natural, a ca nostra és ‘una imposición’ feixista.

D’aquí ve tot el mal.  El nacionalisme no té assaciament.  I els nacionalistes són ells, no nosaltres, que simplement aspiram a existir tranquils dins ca nostra sense anar a emprenyar a casa d’altri.  I no hi ha dret que ens diguin ‘nacionalistas’… a nosaltres!, els qui simplement aspiram a ser ciutadans del món a través de la nostra cultura, sense renunciar a conèixer-ne d’altres.

És ben hora de fer una Europa forta, unida i integrada per tots els seus pobles en condicions d’igualtat, sense uns trepitjar-ne uns altres.

Jordi Caldentey           

Mallorca Oriental

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!