Aprenem de la nostra història.

Reflexió sobre la importància de la situació política actual

Quan
vaig estudiar història contemporània, dins de les corrents de la
historiografia, hi havia el convenciment de que la història ens
permetia aprendre del passat, per comprendre el present i disposar
d’eines per transformar el futur.

Sovint
convindria fer una repàs de la història del darrer segle del nostre
país, per veure que hi ha corrents de fons que es repeteixen.
Comparar la premsa i opinió pública espanyola d’inicis del segle XX
o dels anys 30 davant la retallada de l’Estatut de Núria, amb la
premsa i mitjans de comunicació de la capital de l’Estat d’aquests
darrers anys, sorprendria a més d’un, per les semblances de fons, en
negar els trets diferencials i la realitat nacional catalana.

La
situació política actual en relació a l’independentisme polític
té certes similituds amb la situació existent l’any 1980 coincident
amb les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la
dictadura militar.

Aleshores
era un procés de transició d’un règim autoritari a un de
democràtic tutelat pels militars i els aparells de l’Estat hereus de
la dictadura. Per aquest motiu tant les formacions republicanes com
l’independentisme van sortir amb desigualtat de condicions davant les
formacions que van acceptar el marc jurídic tutelat, i a les
eleccions constituents del 1977 eren il·legals.

ERC
no era una formació independentista, sinó nacionalista, republicana
i d’una esquerra d’inspiració lliberal, que havia comportat votar
contra la Constitució espanyola de 1978, entre d’altres motius per
la monarquia parlamentària i el no reconeixement ni dels dret
d’autodeterminació i el dret de federació dels Països Catalans. Va
acceptar però l’Estatut d’Autonomia del 1979, com a avenç gradual
en la recuperació de les institucions d’autogovern.

L’independentisme
català organitzat no estava representat a les institucions
constituents de la transició, per això partia amb un fort
desavantatge. S’havia anat organitzant a la dècada dels 70 a
l’entorn del FNC, del PSAN i de diversos grups que en van sortir.
Aquests grups confluïren inicialment en el BEAN (Bloc d’Esquerra
d’Alliberament Nacional, coalició del PSAN, el Bloc Català de
Treballadors i independents) per les eleccions estatals del 1979,
presentant com a cap de llista Lluís Ma. Xirinacs, que havia estat
senador independent i s’havia oposat a la Constitució. Aquesta
coalició per poc no va assolir l’objectiu d’obtenir representació
al Congrés. Això va comportar tensions internes i de lideratge, que
comportaren que una bona part cercaren altres fórmules amb
l’objectiu d’assolir la representació, i en va sorgir Nacionalistes
d’Esquerra (coalició del FNC i el PSAN, amb diversos intel·lectuals
que havien tingut un paper rellevant a l’Assemblea de Catalunya).

Així
a les eleccions al Parlament de Catalunya del març de 1980
l’independentisme català organitzat es va presentar amb dues marques
diferenciades, BEAN i Nacionalistes d’Esquerra, dos lideratges en
Lluís Ma. Xirinacs i en Jordi Carbonell, i un programa gaire-bé
calcat, en una campanya marcada pels enfrontaments entre les dues
candidatures que la ciutadania no va entendre. El resultat va ser ben
conegut: la divisió del vot independentista va evitar que
s’obtingues representació, comportant la desmobilització i que es
trigues més d’una dècada a entrar al Parlament, de la mà de
l’assumpció de l’independentisme per part d’ERC, formació que en
aquelles eleccions va obtenir 14 diputats, captant el vot útil del
nacionalisme radical.

La
situació actual té forces semblances de fons, tot i les diferències
tant del moment històric de la sortida de la dictadura com del
nivell ideològic en l’acció política. Després de 30 anys
l’autonomisme ha donat tot el que podia donar, i l’Estat espanyol a
traves del Tribunal Constitucional li ha donat l’estocada final al
darrer intent de fer encaixar el fet nacional català en el marc de
l’Estat. El procés de consultes populars per la independència, el
creixement de més del 50% de la ciutadania de suport a un Estat
propi segons les enquestes, i la manifestació del 10 de juliol de
més d’un milió de persones pel dret a decidir i de rebuig a
l’agressió que comporta la sentència, marquen un abans i un
després. I és l’inici d’una nova etapa post-autonomista, que en
funció com s’articuli pot tenir un ritmes o uns altres.

En
aquest context, a hores d’ara, hi ha símptomes evidents de divisió,
quan convindria una acció el màxim unitària del sobiranisme i de
l’independentisme per canalitzar aquesta nova majoria social, plantar
cara a l’Estat i avançar fermament per l’Estat propi.

Per
una banda CiU ho ignora, juga amb l’ambigüitat calculada per
tacticisme partidista de curta volada, perquè aquesta nova situació li fa
posar en dubte l’estratègia de dur Mas a la presidència de la
Generalitat per tornar a gestionar l’autogovern del pais i recuperar de forma actualitzada la política del ?peix
al cove?.

Per
altra banda l’independentisme es configura en dos estratègies: la
gradualista d’ERC, encara avui majoritària i amb lideratge conegut
d’en Puigcercós, i la que planteja obertament la declaració
unilateral d’independència, de les noves formacions emergents,
principalment Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana per
la Independència, i també els grups a l’entorn del Manifest
d’Abril, tots ells amb nous forts lideratges com els d’en Carretero i
en Laporta, reforçats pels processos de consultes populars del
darrer any.

Per
no caure en els mateixos errors de fa 30 anys, i no endarrerir
innecessàriament l’avenç cap a la plena sobirania nacional i
l’Estat propi, convindria que com a mínim l’independentisme
articules una proposta d’acció unitària, que permetes canalitzar
aquesta nova majoria social pel dret a decidir, i alhora forçaria
probablement a moure fitxa a la resta de formacions tant les ambiguament
sobiranistes com els d’obediència catalana. Ara no està en dubte la
presència de l’independentisme, sinó la seva força, pes i
capacitat de fer el salt endavant. Deixar passar el tren o no, i
haver d’esperar una nova dècada per avançar decididament cap a
l’Estat català en el marc de la Unió Europea. A veure si d’una
vegada aprenem de la nostra història. Només depèn de nosaltres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *