El bloc de Jordi Castells i Guasch

La passejada per la part antiga de Palerm és molt interessant i monumental, és d’aquelles ciutats que tot i el seu aspecte decadent, no deixen de tenir un cert aire entranyable, mediterrani, meridional i barroc.

Sempre m’ha agradat fer a peu tot allò que pot tenir interès en una ciutat, sempre descobreixes aquells petits indrets entranyables i de sobte es fa present aquella part  monumental que tenies prevista de visitar, i molts cops sembla que són aquests monuments els que et vénen a buscar. Fins a les dues, doncs, caminant sense parar: dels Quatro canti, Fontana Pretoriana, Santa Caterina i el Palazzo Pretoriano, La Martorana, La catedral, Palazzo dei normandi, San Giovanni degli eremiti i altre cop de baixada el Mercato Balloro. El passeig pel mercat ens ha fet entrar la gana, és clar que ja eren més de les dues.

En una Trattoria del carrer Venècia, hem trobat l’aproximació més semblant d’on dinaria el protagonista de les novelles d’Andrea Camillieri, l’inspector Montalbano. Com que després de dinar no podíem fer una passejada pels molls de l’imaginària Vigata, hem fet uns antipasti i un peix a la brasa, acompanyat d’un blanc de Corleone de les varietats catarrato i inzolia, totes dues varietats de Sicília. La primera dóna un vi de característiques limitades, amb tendència al neutre, l’altra varietat és més aromàtica.. Per rematar la feina, una cassata. (continua….)

Amb les forces recuperades i una certa eufòria, hem dit que era el moment de fer patriotisme i anar a visitar Santa Eulalia dei Catalani. Mentre m’hi aproximava per aquells petits carrers, tenia a la imaginació una petita església (per la modèstia dels catalans) de planta segurament gòtica. No he encertat res, era neoclàssica i en l’actualitat és la seu de l’Instituto Cervantes que tan bé promociona la varietat de cultures i llengües del estat espanyol, és a dir gens.

I desprès alguns ens pregunten per què volem un estat, mira que n’hi ha, de palaus i esglésies mig abandonades per posar-hi el Cervantes, doncs au a la dels catalans!

L’emprenyada m’ha fet tirar muntanya amunt cap a Monreale. Aquest poble, a una desena de quilòmetres de Palerm, té una magnífica catedral, amb uns artesonats interiors de gran bellesa i una policromia amb pa d’or per tota la catedral, que la converteix en una autentica joia. La visita d’aquesta i la passejada pel claustre benedictí del costat m’ha relaxat un altre cop.

Només al final del dia em feia la següent pregunta: Abans no devien parlar mai d’infraestructures, sinó que l’obra publica devia ser o esglésies o catedrals. Potser era perquè la major part del transport és feia de forma espiritual i les esglésies i les catedrals eren les estacions i els aeroports per emprendre els viatges?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!