El bloc de Jordi Castells i Guasch

Diuen que no es pot anar a Sicília sense passar per Corleone. I allà hem anat a complir amb el pelegrinatge. Els aparadors eren plens de reclams de Don Vito i CDs de les pel.lícules de El Padrino. A part d’això, ens hem trobat un poble apacible, arrambat a la muntanya com al palmell d’una mà mig closa, sota un enorme castell que la cresteja, i la gent quasi de festa, preparant la setmana santa, tamborrades i palmons a cada carrer. Cap sorpresa. La sorpresa ha sorgit més cap al sud, a Santo Stefano Quisquina, mentre assaboríem uns formatges d’ovella amb un vinet de Tràpani que entrava prou bé. L’amo del local, que ens havia preguntat d’on érem, ens ha dit que ja sabia quina cosa érem els catalans, que uns altres de Barcelona que hi havien passat ja li havien explicat que nosaltres no érem espanyols… o no ben bé, i l’home ho havia entès. I parlant parlant, mentre ens portava unes olives esplèndides (no en tinc, d’olives, ens havia dit, però en tinc unes que són gregues!), hem anat a parar a les novel.les d’Andrea Camillieri. Ho sabeu que aquí al costat hi ha l’ermita de santa Rosalia? La que surt a la novel.la Il pastore e le pèccore. Allà tenia penjada a la paret una fotografia d’època del mateix Fra Vincenzo en persona, amb el seu hàbit ratat i la barba llarga, davant de l’ermita on va viure la santa i on cada mes de juny puja tot el poble en pelegrinatge, cantant i ballant. Mentre ens cruspíem uns espaguetti a la carbonara sensacionals, hem parlat de literatura, i de com sembla que a les nostres terres rebrota el feixisme… o alguna mena de totalitarisme de dreta, un desastre. (continua…)

Però què voleu?, ha dit l’home, els uns heu tingut Franco, els altres Mussolini… Després, per pair, ens hem arribat a l’ermita de Santa Rosalia della Quisquina. Diu que quisquina ve de l’àrab i vol dir ombrívol. Realment l’ermita era en una clotada ombrosa, on es podia imaginar ben bé la història de l’assassinat del bisbe i l’aventura del frare Vincenzo que Camillieri ha rescatat de la història real i ha posat en un llibre. Un cop ficats en literatura, no hi ha com anar tirant fins a arribar als clàssics, per això hem continuat fins a Agrigento, a veure que quedava dels amos de les olives que ens havíem cruspit per dinar. A la Plana dels temples hem vist morir el dia. La posta de sol ens parlava de la civilització grega, que havia costejat Sicília, però que no li havia arribat al cor. Allà regnen sant Giuseppe i santa Rosalia…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!