Un dia d’octubre 2008.
I, finalment, arriba el moment històric. Com anys enrere, com va fer Maragall, Artur Mas surt al balcó i saluda al poble. A la seva dreta, José Montilla, vicepresident, immutable, inexpressiu. A l’esquerra del nou President de la Generalitat de Catalunya, José Luis Rodríguez, més conegut per Zapatero, president del Govern d’Espanya.
Tots els qui van trobar vergonyosa la presència de Zapatero al balcó de la Generalitat quan va aparèixer acompanyant Maragall, ara l’aplaudeixen disciplinadament. Alguns dels que ara són a l’oposició però anys enrere havíen compartit balcó amb en Zapatero i Maragall, ara parlaven de sucursalització de la política catalana.
Pel que fa a altres aspectes del pacte que possibilita el govern de coalició a Madrid i va forçar la dissolució del Parlament de Catalunya i noves eleccions, només hi ha una tèrbola i confosa declaració d’intencions en àmbits com el finançament, les infrastructures —carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports especialment—, la llengua, el retorn dels papers de Salamanca i la presència internacional de Catalunya. Ni dates, ni dades, ni xifres concretes. Un abstracte programa-marc
José Luis Rodríguez, ZP, és feliç. "Qué importa de qué partido sea el Presidente de la Generalidaz, mientras lo ponga yo y de mí dependa para mantenerse en el cargo", pensava. "CiU i Esquerra, por separado, me ponen la situación ‘a huevo’ para pactar con tal que no me entienda con los otros, y el PSC, pobrecillos, a veces se ponen catalanistas y son molestos, pero siempre, en el fondo leales, vuelven a la razón", continuava reflexionant, amb un ampli somriure. "Como el otro día comenté con Rajoy, si se pusieran de acuerdo no tendríamos más remedio que arreglar eso del expolio fiscal, como ellos dicen… entre muchas otras cosas", continuava "… suerte que se odian más entre ellos que a nosotros, como le decía el otro día también a Rajoy", analitzava internament.
Aquella mateixa nit, en el programa d’entrevistes de Mònica Terribas, el president del gover espanyol, Zapatero, somrient, extremadament cordial i satisfet, no va poder deixar de destacar la responsabilitat que sempre ha caracteritzat el catalanisme polític i la seva constant aportació per a la construcció i la unitat d’Espanya perquè "cuanto más consciente sea de su diversidad y más plural se vea España, más sólida será su unidad". També va lamentar que el Tribuna Constitucional deixés l’Estatut irreconeixeible en la sentència del juliol —que no compartia però acatava— i va tornar a felicitar-se perquè els partits catalans "tras la sentencia, y después superadas las primeras semanas de normal enojo, supieron evitar la tentación de formar el gobierno de concentración catalanista del que se llegó a hablar, que no hubiera traído más que problemas".
Tot això no passarà mai així. Per qüestions d’imatge, si CiU se’n surt en la seva fellonia, la seva traïció al Parlament de Catalunya i el condicionament de la política catalana a la voluntat del govern de Madrid i un partit espanyol, no consentiran que Zapatero sigui al balcó. Però encara que sigui a la Moncloa el seu somriure serà obert i satisfet, i estarà molt, molt content.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que preferixo el caos polític.
He estat llegint el teu bloc, i molts dels teus posts m’han agradat. Suposo que ets simpatitzant de ERC… Al meu parer, en aquests moments, el prioritari a Catalunya és treure el PSC del poder, abans que acabi amb Catalunya i el nostre petit autogovern. Per a això, si CiU ens l’ha de treure de sobre via Madrid, benvingut sigui. El catalanisme sempre ha basat la seva estratègia en pressionar al parlament espanyol per a obtenir concessions per a Catalunya. Si CiU aconsegueix trencar el tripartit, posant-ho com a condició primera per a donar suport a un govern del PSOE, ho farà perquè al PSOE li interessarà més governar a Espanya de forma estable que governar a Catalunya, però en principi en ZP no té cap intenció de treure el PSC del poder, fins i tot a pesar de la animadversió que es tenen Montilla (més favorable a la línia pseudofeixista de Bono dins el PSOE) i ZP. Lògicament, si CiU aconsegueix governar a Catalunya el 2008, serà per haver pressionat un partit espanyol, però no el govern de Catalunya no estarà condicionat a un partit espanyol, com d’altra banda, sens dubte sí que ho està ara. Bé, salutacions.
M’he anat llegint tots els teus post i m’ha vingut de gust fer-te alguns comentaris:
Els de tema exclusivament polític em semblen molt ocurrents i a més….divertits!!! Mai la política m’ha interesat massa i per tant poc més et puc dir.
Els relacionats amb l’himmne d’Espanya m’han recordat aquells dies, no fa pas massa, en que aquest tema semblava de vital importància per al futur de tots els espanyols i fins i tot dels europeus i del mon mundial… de tant com en parlaven a les notícies i jo no podia entendre com es perdia tant de temps, diners i energia en una cosa tan tonta. Que no els hi agrada el xan-xan-xan ? En el seu moment vaig arribar a la conclusió de que fessin el que volguessin, total, jo no el penso cantar mai!!
I finalment els post que més m’han interessat són els relacionats amb el racisme. No és que jo sigui immigrant, però és que cada cop més sento al meu voltant allò de " Jo no soc racista eh?…però…" i després d’això la barbaritat més grossa que mai us pugueu haver imaginat mai. I jo sento ràbia, i pena i se’m fa un nus al coll i em venen llàgrimes als ulls al sentir això dit per gent culta, per gent jove i de veure que molts d’altres del meu voltant, (amics meus!!) fan que si amb el cap pq també ho pensen i no s’atreveixen a dir-ho. I al final sentor por pq acabo pensant que sí, que la humanitat s’acabarà i que potser seria millor així. Jordi Brull tens un@ lector@ incondicional….hi ha algu més???