Car diràs la paraula justa [...] V.A.E.

En el procés de comunicació teatral i en tota experiència dramàtica hi apareixen tres espais. L’espai d’actuació (on els personatges actuen), l’espai de recepció (on l’espectador escolta) i, el més important de tots, l’espai del marc, un espai, en principi hipotètic però que ha d’existir per tal de separar els dos espais comunicatius. Si extrapolem aquests espais al típic procés de la comunicació basat en l’emissor, receptor i, evidentment, el missatge, ens trobem que poques vegades parem atenció a l’espai del marc. L’ús i tria d’una llengua a l’hora d’interactuar amb els nostres receptors no és secundari. Sempre em fa gràcia quan la meva tieta m’explica que quan fa viatges programats amb les seves amigues a diferents indrets del món ella sempre parla en català. I tot i que em fa basarda pensar en un món monolingüe per molt que sigui la meva llengua, em ric pensant en el codi comunicatiu que han de compartir la meva tieta i un londinenc, per exemple. Quan preguntes a la gent quantes converses tenen al llarg del dia i quantes són en espanyol pots arribar a sorprendre’t però el més inusual és la pregunta que es genera després: quantes d’aquestes persones teniu la seguretat que no entenen el català? Normalment, la resposta varia entre una o zero. Així doncs, podem triar el català com a llengua de comunicació, senzillament, perquè ens entendran. Hi ha gent que diu: «em canvio de llengua per educació» però no és més educat mostrar la teva llengua, fer-la visible i acollir el receptor amb la llengua pròpia del país? D’altres diuen que «sempre ho hem fet així» però això no vol dir que no es pugui canviar, com deia Gandhi «facis el que facis serà insignificant però és molt important que ho facis». N’hi ha que creuen que el receptor es sentiria incòmode, però llavors perquè un castellanoparlant no es sent incòmode quan parla en castellà a un catalanoparlant? Si recuperem aquestes preguntes i les incloem en la comunicació dramàtica del que parlàvem anteriorment podem observar com a l’espai del marc, aquest espai imaginat que separa l’emissor del receptor (altrament dit context) conté prejudicis i situacions imaginades que ens afecten, tard o d’hora, somàticament, és a dir, el nostre cos hi respon d’una determinada manera. Per tal que això no succeeixi els catalanoparlants hem de crear un espai del marc, un teló buit de prejudicis («és un noi de color, no m’entendrà») i de situacions imaginades («parla en castellà i segur que no entén el català perquè la resta de gent no li parla…») per tal d’arribar a l’assertivitat lingüística, és a dir, a sentir-se còmode parlant en català, respectant els drets dels altres però també els teus drets personals. Quan aquest espai del marc comenci a esdevenir un teló aixecat que no ens impedeixi mostrar-nos tal com som de ben segur que gaudirem molt més de l’obra representada.