TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

Estic fins als picarols del famós pactisme català, que des de temps immemorials ens ha portat  fins on estem ara. Pitjor, perquè ara ha diferéncia d’abans no ens tenen por ni respecte, ni dins ni fora de casa…

Ho va fer durant vint-i-tres anys en Pujol i el seu peix al cove, ho va continuar en Carod ensenyant en una roda de premsa una clau, que deuria perdre perquè no la va utilitzar mai, i ha fet el cim en Mas i la seva “amenaça” de pacte fiscal si Espanya nomes ens continua donant engrunes en contés de rosegons.

I Espanya? doncs res de res, com si sentis ploure, sabedors de que les paraules “amenaçadores” i els plans catalans envers Espanya son només focs d’artificis que, quan s’acaben, tothom se’n va cap a casa, fins l’any que ve. Ells no.

Espanya ja fa temps que té un pla, tant se val qui mani, el que importa per damunt de tot es la unitat d’Espanya i acabà d’una vegada per totes amb el “guirigall” català. I aquest, es portà fins a les últimes conseqüències l’espoli de Catalunya, no només fiscal sinó també cultural; reduir l’inversió en infraestructures fins al límit, incrementar l’espoli fiscal a base de posant-se una pastanaga davant dels nostres nassos en forma de promeses que mai compliran i que els permeti continuar amb l’espoliació, perseguint la llengua per terra, mar i aire, assetjant a les grans empreses perqué via fiscal se’n vagin de Catalunya,etc… En definitiva empobrir-nos fins aconseguir que siguem totalment dependents. I ja se sap, els dependents son submisos i porucs, i per tant fàcils de dominar.

I jo em pregunto FINS QUAN?