Un dia, un matí i una sobtada visita al replà de l?escala. Un antagonisme servil en veure errors en la més que sentida teoria dels pi-pis, un petit escrit que ens porta al cantó del carrer més cru d?un gos, que es pixa en una cantonada per a delimitar l?indret, d?un tros a un altre tros, orins que assenyalin la seva presencia quan no hi és, orins que ens esquitxen la cara cada tarda o matí, cada crit o somrís que ens recorda dins la nostra fictícia llibertat que som aquí, en l?espai que ens delimita aquest tant sentit i nostrat antagonisme servil.
Sentit per que el duem a la pell, al cor i al cervell, inscrit a les nostres butxaques sens més.
El dibuix es d’en Giger.
Tornem al poc agraït replà de l?escala, ara: Una dona i un nen sense sabates, fruit del neguit de la mare d?haver volgut anar per arreu, de viatge en viatge sense sabates, ciutadana del mon que viu immersa en el somni d?allò que voldria ser de gran i tot segueix presumint de ser nul·la de vot, i d?un que el país no farà res per ells, res menys cert que trist: ens crea la dependència, un vincle profund a voler ser i tenir, un vincle a bancs i prínceps, ens fa endeutats i al mateix temps esclaus de les nostres necessitats, a treballar deshores per arribar.
Així doncs no em tornis a dir que el país no fa res per tu, en tot cas el pitjor, tu no fas res per al teu país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dibuix d’en Giger.