el bloc en flames .cat

Sovint se m’acusa de ser negatiu. No m’agrada res. Ni els locals, ni la música ni molt menys la gent que hi va. I potser sí que tenen una mica de raó. Però no sempre. Avui m’he proposat ser positiu, en una mena de gest de bona voluntat. I ser positiu només pot associar-se amb una altra paraula de connotacions franceses: Rachdingue.

Le Rachdingue és una discoteca `surrealista’ segons s’auto-qualifiquen ells mateixos situada en una masia de Vilajuïga, prop de Roses. Arribar-hi és molt complicat. I no exagero. És molt complicat. Moltíssim. Si no vigiles pots acabar a França. El plànol que tenen a la seva pàgina és com la discoteca, surrealista, i per tant no serveix de res, però fa maco. Sortosament l’entrada està indicada per un rètol fosforescent de color vermell que t’adones que has vist quan l’has deixat enrera i que t’obliga a fer un gir brusc a l’esquerra que t’encara cap a un camí fosc i sense asfaltar digne dels temps d’en Serrallonga i els seus bandolers. 

Camí amunt, i després de posar a prova l’amortiguació del cotxe, arribeu al pàrking, tambè surrealista. Si teniu sort podreu aparcar en un lloc relativament pla però el més segur és que hagueu de fer us del fre de mà i posar alguna marxa. L’accès a la discoteca es fa pujant unes escales de dimensions tambè surrealistes. Un rètol a la taquilla (a mà amb lletra surrealista) ens informa que l’entrada + consumició val 15€. Bé, és el preu surrealista estàndar a la Costa Brava. Però, recordeu quan fins fa poc trobàvem car que ens fessin pagar 1000 pessetes per entrar a una discoteca, i ara en paguem 2500 i ho trobem bé de preu? D’això s’en diu progrès. Surrealista. 

Le Rachdingue és un lloc amb caràcter propi. La decoració és curiosa de caire surrealista i la forma de servir els cubates també; els gots no son els típics de tub, són mes baixos i amples. I els refrescs els serveixen d’ampolles de 2 litres, com les que comprem al Champion de la cantonada. 8€ per un combinat, això sí, en got surrealista. 

El públic del local és majoritàriament francès i estranger. El català i el castellà hi tenen una presència merament testimonial, tot i que és entès per tot el personal, fet del que no poden presumir certs locals de Barcelona ciutat. El públic és heterogeni, de totes les edats, però en general majors de 25 fins uns 40 anys a la terrassa i una mica més joves a la pista central, de sóns més contundents. Le Rachdingue no té gaire acceptació a casa nostra i fins i tot certa mala fama. És relativament desconeguda fins i tot pels locals. Tan sols això ja la converteix en un lloc digne de visitar. 

I la música. Oh, la música! Costa trobar a tot Catalunya un lloc on la música sigui remotament similar a la que posen a la Rachdingue. Electrònica de qualitat en el sentit més ampli, lliure de temazos. Dissabte ens van regalar una sessió de Deep House que va fer-nos recuperar a tots els de la pista la fé en la humanitat. Sota els estels, amb les llums de la badia de Roses de fons i la decoració de connotations dalinianes, vam poder tocar el cel amb els dits. 

No perdeu el temps i aneu a la Rachdingue el més aviat possible. Si passeu per l’Empordà és de visita obligada. No anar-hi hauria de ser directament pecat. Gosareu cremar per sempre en un infern surrealista?

PS. El noi/a de la imatge del post anterior és una fotografia feta amb el meu mòbil. Aquesta imatge estava projectada a la paret del Mas de Nit de Girona fa unes setmanes. A la imatge no s’aprecia, però a sota amb lletres blanques hi posava ‘masturbación diaria’. Són uns pervertits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!