Al vent de Xevi Planas

Tinc a les mans l’últim
llibre de l’amic Xevi Planas, en la meva opinió el millor especialista de Cançó
del país. Acaba de publicar una antologia de versos raimonians a modus
d’aforismes anomenada Al vent de Raimon,
que inaugura la col·lecció Cadaqués de l’editorial A contravent. Tot i el xoc
evident entre el títol del llibre i el nom de l’editorial, el llibre és una
petita meravella que evidencia la dimensió intel·lectual del cantant xativí. I
dic petita atentent a les dimensions del llibre perquè si parlem del contingut,
l’obra adquireix unes dimensions sorprenents.

Què hi trobem? Molt
senzill: fragments de cançons que funcionen com aforismes. Per exemple,
l’arxiconeguda i sovint mal citada “qui perd els orígens, perd
identitat”. Però n’hi ha moltes més, que parlen de l’amor (“l’amor és
sempre una immensa pregunta que els amants alimenten estimant”),
l’adulació (“hi ha qui ha resistit la tortura i no ha resistit
l’adulació”) o la lluita (“en som molts més dels que ells volen i
diuen”), entre molts altres temes. Tants, com per omplir les més de 100
planes del llibre, amb referències a cançons compostes per Raimon, des de la
primera, “Al vent”, fins a l’encara inèdita “He passejat per
València, sol”, d’aquest mateix 2009.

Llegint el llibre m’he preguntat
si hi hauria cap altre cantant que resistís un buidatge de la seva obra com el
que ha fet en Xevi Planas amb Raimon. I si de l’obra d’algun grup de rock es
poden extreure frases com les que s’han extret de les cançons de Raimon. No
goso aventurar cap resposta, ho deixo al vostre criteri. En tot cas, evidencia
que l’obra de Raimon traspassa els límits de la cançó i confirma als que encara
no se n’havien adonat la seva dimensió de pensador.

Fullejant-lo de nou m’han
vingut ganes de reescoltar-lo.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *