Des de les comarques de Girona

Fa dues setmanes vaig anar a una jornada tècnica sobre senderisme a Palafrugell. Ja saben que aquesta és una de les meves passions. Es preguntaran què fa Palafrugell organitzant coses de senderisme com si fos Olot o la Vall Fosca, per citar altres seminaris als quals també he anat. Doncs per la senzilla raó que el Consell Comarcal del Baix Empordà fa anys, deu, que fa les coses bé en aquesta direcció. Durant aquests deu anys han copsat la importància de diversificar el turisme tradicional de sol i platja per un altre de senderisme; un turisme que no és motxillero, que és de qualitat, que li agrada fer esport, descobrir indrets, valorar el territori per on passa, degustar la gastronomia del país, en definitiva, intentar entendre el lloc escollit per les seves vacances. Que lluny que es troba d´un altre turisme, que em sona que ni sap on ha aterrat, que no surt de l´hotel, capaç de pixar a qualsevol cantonada i capaç de passar-se gairebé tot el seu temps de vacances sense despertar-se!

Doncs els senyors del Consell Comarcal del Baix Empordà, no solament han traçat una bona xarxa de senders, la mantenen amb dos operaris en plantilla i la difonen arreu com cal, sinó que s´han atrevit a convocar-nos a tots a reflexionar sobre com hem de resoldre certs problemes de les xarxes de senders. La meva felicitació al Consell Comarcal. Em cau la bava d´enveja quan comparo aquest resultat amb el treball voluntarista que fem a la Vall de Camprodon, també amb deu anys, i el suport rebut pel Consell Comarcal del Ripollès.
Proliferació desorganitzada
Durant aquests deu anys, en territoris diferents a tot Catalunya s´han anat desenvolupant un munt de camins marcats. Uns han estat recuperats. Altres han estat fruit d´una il·lusió fugissera que ha acabat quan els promotors s´han cansat. Uns han estat marcats amb un color, altres ho han estat en un altre. La gran majoria han col·locat rètols subvencionats per Turisme de Catalunya, amb un pal enorme de fusta i una banderola de 70 cm. de llargada, verds; pensats per llocs on es pot arribar en cotxe, però mal indicats per senders on s´ha de portar el material a coll. I com que la banderola és massa gran són de color verd, amb la qual cosa no es veuen a distància, contradient el més elemental del principi de senyal, que és que es vegi. També hi ha altres rètols verticals, depenent si han estat subvencionats per la Diputació de Barcelona, per un Consell Comarcal, o per un altre Departament de la Generalitat, Medi Ambient per exemple. Cada entitat que subvenciona el rètol té el seu propi disseny, i cal suposar que si tots els departaments de la Generalitat subvencionessin rètols hi hauria la mateixa quantitat de dissenys. Així, ens podem trobar un mateix camí, com el GR-11, que a mesura que vas avançant vas trobant rètols amb disseny diferent. És evident que cal una normalització.
Altrament a la senyalització vertical els senders van marcats també amb senyalització horitzontal, amb unes marques de pintura que indiquen que encara estàs en el camí en qüestió. Els rètols es posen a les cruïlles per indicar quin camí agafar, i els senyals de pintura indiquen que el camí encara és aquell. Hi ha gent que té por de posar massa marques de pintura per no empastifar massa la muntanya. Els que també en som usuaris sabem que cal posar-ne encara que sigui per trencar el neguit d´estar segur que no estàs perdut, que encara vas pel camí volgut; en diem la síndrome d´estar perdut. Recordo haver-la tingut en la travessa dels Pirineus amb el GR-11 al pas per Navarra.
La majoria de camins marcats ho són amb els criteris de la Federació d´Entitats Excursionistes de Catalunya que, alhora, són els mateixos de la Federació Espanyola. Segons aquests criteris, els camins de més de 50 km es diuen GR (gran recorregut) i tenen marques vermelles i blanques; els camins entre 10 i 50 km es diuen PR (petits recorreguts) i tenen marques grogues i blanques; els camins inferiors als 10 km es diuen SL (sender local) i tenen marques verdes i blanques. Part d´aquests criteris són força internacionals. Per exemple, el GR és emprat a molts dels països d´Europa amb els colors vermells i blancs. I els PR s´assemblen als francesos i als suïssos amb un únic color groc. La Federació té enregistrat al registre de marques i patents d´Espanya els colors, amb la qual cosa si es vol emprar aquest codi s´ha d´homologar forçosament el camí a la Federació, cosa que pot no agradar a algú o que a vegades no és possible per la quantitat de burocràcia que demana ara la Federació.
El resultat és que la majoria de senders estan marcats amb criteri Federació. Un nou projecte liderat per la Garrotxa, juntament amb el Ripollès i l´Alt Empordà, dit Itinerànnia, pretén fer el marcatge horitzontal amb rombes de color groc. I a la muntanya he vist pintades de color blau, de color vermell, de blau i vermell com si fossin del Barça, i les del camí de Sant Jaume, que ara resulta que passa per tot arreu i van identificades amb una enorme petxina de color groc. És evident que cal una normalització.
No us explico el que passa amb els fils elèctrics que tanquen el bestiar que pastura. Cada pagès decideix on posa el pas, si és que el posa, i com el realitza. I sovint hi ha la mala experiència que un pas ha quedat obert per descuit o per mala traça i el bestiar s´escapa. A França han dissenyat una porta que sempre queda tancada. Cal introduir-la a la xarxa de senders.
Camins tancats
Però arribem al punt més conflictiu i important. Que és quan es vol recuperar un camí que passa per un lloc que el propietari decideix tancar i impedir que el camí segueixi. Ens hi trobem sovint quan la propietat ha passat a gent forana. A la costa en saben molt i tots hem vist a Mallorca el sidral que tenen muntat. El camí de ronda, l´atractiu turístic més important de la Costa Brava, és tallat en nombrosos punts. És cert que els ajuntaments hi poden dir molt, però sovint ens trobem amb alcaldes porucs o amb ajuntaments que no ho tenen clar i que sobretot no tenen recursos.
També és cert que enguany hem vist un canvi en la política del Govern de la Generalitat, que ha destinat 13,5 milions d´euros a arranjar 13 camins de ronda, o amb la creació de l´observatori del paisatge, i que la Conselleria de Turisme s´omple la boca de dir que tenim un territori magnífic que es pot vendre fàcilment amb anuncis al metro de Londres. Però tot això no serveix de res si no resolem el punt principal, que és definir qui té l´autoritat sobre la xarxa de camins. Qui decideix quina topologia té un camí, qui té la concessió per realitzar-lo i mantenir-lo, qui decideix esborrar un marcatge intrús, on es fa un registre de camins, què es fa amb les marques registrades per la Federació, com s´homologuen els rètols verticals…
Tantes vegades escoltant com la Generalitat no té prou competències per exercir l´autogovern i aquesta que només se l´ha d´agafar, la deixa passar. I això no val diners necessàriament, només vol la voluntat per fer-ho. La xarxa de senders ha de formar part de la xarxa viària, almenys conceptualment. I aquesta autoritat pot ser fàcilment traspassada als consells comarcals, els quals ja la van agafant, encara que tímidament i amb moltes limitacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!