Indústria i la conselleria d´afers màgics
Aquesta setmana l´hem de marcar com la setmana dels despropòsits. No n´hi ha prou de posar dos dies festius separats per un de feiner, que a sobre es situen enmig de la setmana, alternant dia festiu, dia feiner; i per rematar-ho es fa en un mes de desembre que ja és ple de festius. Encara no n´hi ha prou amb això, que els consells escolars decideixen quin dels dies feiners no treballen, aconseguint la magnífica combinació que en un municipi hi ha pares que fan festa dilluns, mentre que els seus fills fan festa divendres; això passa a l´àrea de Girona. Tot plegat per fer-ho fàcil als pares i a les empreses.
N´hi ha més. Algunes empreses han decidit que modificaven l´ordre dels dies festius, treballant el dia 6 i traslladant-lo al dia 9. D´una manera assenyada han mig resolt el problema. Tan poc costa entendre que per treballar s´ha d´estar concentrat? Que hi ha molts tallers que s´han d´escalfar de nou, que s´han de netejar de nou si l´endemà és festiu?
Darrerament, quan em pregunten si la línia d´alta tensió és necessària, jo responc que el debat ja no és aquest. El debat és si es vol que la indústria continuï o no. Aquest és el debat. Perquè sembla que tot és igual. Si no hi ha prou energia, si no té prou qualitat, és igual. Si el calendari laboral no hi ajuda i no es poden treballar prou dies a l´any, és igual, que apugin els preus. Si la productivitat no millora perquè els treballadors que tenim tenen un nivell professional inferior al sou que cobren, és igual; que apugin els preus. Si els sistemes de transport que tenim penalitzen els preus, és igual. Que internalitzin costos. Que apugin preus.
Ens creiem que les empreses industrials poden absorbir costos indefinidament, tal com ho fa la construcció. Que un paleta vol cobrar més? No passa res, apujarem l´obra. Doncs no és així. La indústria té els preus acotats pel mercat internacional i ja no pot absorbir més desviacions, com el diferencial d´inflació amb els nostres veïns. A partir d´ara totes les desviacions que es produeixin es resoldran tancant empreses o aprimant-les. I si en el món de l´administració o de la política ningú és capaç de canviar aquesta tendència, senyor president Maragall, vagi pensant canviar el seu conseller Rañé per un altre amb un perfil que respongui millor a la nova Conselleria d´Afers Màgics que ens farà falta per resoldre els nous temps. Seat només és una mostra del que vindrà.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Algú va decidir que tenim dret tots els catalans a dinar cada dia la gallina dels ous d’or.
Això és la SEAT (Sociedad Española de AutoTransporte, si no recordo malament). Durant anys pagà sous a prop de 300 generals espanyols (és sabut que a Espanya hi ha –hi havia– més generals que a tota la URSS).
Ara es tracta de pagar pels errors del passat –i del present– comesos pels qui tenien poder de decidir i, com sempre, ho pagarem altre cop aquells que és habitual que ho paguem tot.
Que s’enduguin la SEAT a Extremadura i ens deixin tranquils!