Expropiació de pisos
La nova llei del dret a l´habitatge i la proposta d´expropiar pisos buits ha aixecat una forta polseguera. S´entén la importància del debat, doncs en el fons és el debat del model de societat que volem, d´estalvi o d´especulació.
Recordo, dels pocs anys que he estat vinculat al món municipal, la llei del sòl. Una llei que es va fer en vida de Franco, l´any 1975. Recordo bé els problemes que teníem a Sarrià perquè els propietaris de terrenys entre el carrer del Firal i l´autovia construïssin. Ho entenen bé, els problemes eren per impulsar que es construís, no per impedir-ho. La resistència a construir a Sarrià era deguda a la dificultat de viure sota la traça del fum de la xemeneia de la fàbrica de paper. Però el municipi havia de créixer cap als nuclis separats a fi de cohesionar el poble. Pensant en les mesures que podíem prendre per empènyer a construir vàrem forçar el vallat dels solars i vàrem amenaçar la inscripció dels solars dins el registre de solars no edificats. Al final el fum va desaparèixer i el problema s´ha arreglat sol, això sí, sense que el Pla General tingués la pressió urbanística que van tenir els dels pobles veïns. La sort de Sarrià ha estat poder redactar el Pla d´Urbanisme sense estar sotmès a pressions immobiliàries. La sort inversa que ha tingut Salt.
Però tornem al tema. El registre de solars de la llei del sòl de Franco va ser una mesura avançada a l´època. La mesura volia resoldre la possibilitat que algú deixés de construir en llocs cèntrics de les ciutats per qüestions especulatives. Si algú pretenia no construir al mig de Girona durant anys, per exemple, podia ser inclòs dins el registre de solars no edificats, moment a partir del qual tenia dos anys per presentar la llicència d´obres i construir. Si finalment no es feia, es podia posar a subhasta el terreny a benefici del propietari. Aquesta mesura ha estat admesa per tothom, i ningú discuteix la seva inconveniència ni la seva inconstitucionalitat. Tothom admet que un individu no pot bloquejar una ciutat.
El conseller Milà ha estat valent a l´introduir aquest debat a la nostra societat. Tots estem d´acord que ens mengem el territori a marxes forçades. També estem d´acord que un pis és un bé escàs. Doncs hem de fer esforços en aquest sentit. No s´hi val predicar això i després fomentar la construcció indiscriminada. He llegit posicions radicals, com la de La Vanguardia: «Desde que el "Manifiesto comunista" propuso, allá en 1848, expropiar la tierra para que sus rentas amamantaran las arcas del Estado, y confiscar las propiedades de los sediciosos…». Hem tocat el moll de l´ós.
La proposta de la Conselleria d´Habitatge pretén, en casos extrems com ho és el de solars sense construir, expropiar els pisos no ocupats. S´entén que els pisos no ocupats impedeixen altres a ser-ho. És cert. El que no veig és que aquests pisos expropiats es puguin destinar a pisos de protecció oficial. Al propietari se li ha de donar el valor del pis expropiat, no un valor inferior. I si hipotèticament s´arriba a aplicar la mesura hi haurà molts pisos expropiats al centre de les ciutats que tindran un valor moltes vegades per sobre dels pisos de protecció oficial.
Un altre aspecte conflictiu és la certificació de pis buit. Per definir un pis buit s´apunta seguir les dades de padrons, tenir consums extremadament baixos d´aigua, gas i electricitat, tenir el correu destinat a altres adreces, i fins i tot les declaracions d´inspectors, o veïns propers.
Potser l´objectiu d´expropiar pisos per destinar-los a protecció oficial no és una bona solució, però el que sí cal són mesures per desmuntar el caràcter de refugi d´estalvis que avui tenen els pisos. El criteri que l´estalvi s´ha de col·locar en un immoble és del tot estès, de forma unànime. Poca gent entén que això és una barbàrie, que fomenta només el creixement de preus i que esgota el territori. El carrer veu que aquest valor no baixarà de preu i que altres formes d´estalvi, a bé donen rendiments baixos, com els comptes bancaris, o bé estan sotmesos a riscos incontrolats. I així anem. Algú ha de trencar aquest cercle no virtuós, per no dir viciós. I si no ho fa qui ho hauria de fer, el Banc d´Espanya, essent més restrictiu en els crèdits hipotecaris de més de 20 anys, o en els crèdits hipotecaris per consum, si el sistema bancari no té prou seny aplicant l´ortodòxia més elemental, només vetllant pels beneficis a curt termini, algú ha de ser valent.
Estic a favor, doncs, de qualsevol mesura que freni aquest tipus d´inversió. Bé sigui l´aplicació d´un impost sobre els pisos buits, del 15% del seu valor com a França, bé sigui un fort augment de l´impost de bens immobles com va proposar IU-ICV al Congrés de Madrid fa un mes i que va ser rebutjada pel PSOE, o bé sigui per l´expropiació com a últim recurs.
Doncs no només es construeixen pisos per no ser ocupats a les ciutats, sinó que el mateix succeeix a les segones residències. Es prefereix pagar la compra, la hipoteca d´un apartament que s´ocuparà una mitjana de 15 dies a l´any abans que anar de vacances a un hotel, quan és evident que el servei serà millor a l´hotel, que es podrà canviar de lloc quan es vulgui i quan serà menys costós pagar l´hotel que la hipoteca d´un apartament només per a 15 dies. Però el fet que això és un bon estalvi no deixa que la decisió sigui la correcta. Ens hem acostumat a grans augments de preus en els immobles i això és difícil de desmuntar. En els anys 80 ja deia que el problema d´Espanya és que des del ministre fins el porter, tothom entenia que si un terreny es requalifica significa un bon negoci. I que, a canvi, molt poca gent podia tenir prou nivell per invertir en una activitat o en una indústria. És tan estès aquest fet que el podem aplicar també al sector financer: prefereixen finançar un hotel abans que una màquina, encara que el projecte sigui més clar en aquesta darrera.
Sigui benvingut el gest valent del conseller Milà. Amb una mica de treball per aquí i el que acabarà fent l´economia l´any 2006 haurem frenat el cercle no virtuós. Encara que ens farà falta molt temps perquè la gent es convenci que els estalvis no els han d´enterrar en rajols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!