24 d'octubre de 2005
Sense categoria
1 comentari

Aiguats: la impotència de l´ACA

Fa gairebé un mes que li havia dit a en Jordi Xargayó que podíem veure les màquines que netegen el pantà de Sau colgades d´aigua. No és que tingués el pressentiment que tindríem un aiguat; és que en tenia la certesa. La meva convicció estava basada en part per l´estadística, que diu que a la tardor plou més intensament que en les altres estacions i per una teoria que tenim a la vall de Camprodon que és que la totalitat d´aigua que cau durant l´any natural gairebé sempre és la mateixa. L´any 2004 va ploure molt a la primavera i ja no ho va fer més. Aquest any no va ploure a la primavera i ho havia de fer a la tardor. Hi havia més raons. Una era un estudi que diu que l´any després del fenomen del Niño al Pacífic sud-americà es reprodueix el fenomen a casa nostra, a una altra escala. Finalment hi ha un concepte més meteorològic que explica que si la temperatura de l´atmosfera es manté calenta en aquest temps és fàcil que es formi una gota freda al Mediterrani que ens afecti al País Valencià o a nosaltres. La majoria d´aiguats que recordo s´han produït al voltants de la festa del Pilar, el 12 d´octubre; algú parla de les pluges de Santa Teresa, del 15 d´Octubre.

He cercat les riuades a la ciutat de Girona al llibre Girona: rius, ponts, aiguats de l´arxiver Ramon Alberch i nomena 123 aiguats, des de l´any 1193 fins l´any 1971, que va ser l´últim important que hi va haver a la ciutat. Toca a un aiguat cada sis anys. M´ha sobtat veure com n´hi ha molts d´ells que són fora del mes d´octubre, cosa que explica la irregularitat del clima quan s´observa amb centúries. Recordo l´aiguat de l´any 1970 entrant amb el meu pare per la Devesa de Girona prop del pont de la Barca amb un Seat 1.500 amb l´aigua cobrint el capó del cotxe.
Ens trobem situats al Mediterrani i al final de la carena pirinenca. Aquesta situació ens dóna estius eixuts i hiverns suaus. Les grans pertorbacions originades al golf de Mèxic es desvien per sobre nostre, aportant majorment vents de ponent i del nord. La tramuntana (N), amb el vents veïns gregal (NE) i mestral (NW) entre els mesos freds de novembre a abril bufen durant un 20% del temps. De maig a octubre bufen només un 10% del temps.
El vent de l´est, Llevant, bufa sobretot durant els mesos de febrer, març i abril, i és el responsable de les nevades al nostre pirineu. Durant els mesos de setembre i octubre, amb la temperatura del mar encara alta (19ºC i 20ºC), les masses d´aire carregades d´humitat xoquen contra masses d´aire fredes en altura donant fortes i sorolloses tempestes. Més sorolloses al setembre i més continuades a l´octubre. Aquestes situacions poden ser encara més freqüents on l´orografia de les muntanyes eleva les masses humides de l´aire del mar.
Tot això ho coneixem bé al nostre territori i l´administració ho té pamat amb nombrosos protocols i reglaments. La introducció del pla Inuncat nomena els aiguats més importants els «dels anys 1863 amb 33 morts, 1874 amb 600 morts i 700 habitatges destruïts, 1907 amb 29 morts i 110 habitatges destruïts, 1940 amb 90 morts i 380 cases afectades, 1962 amb 700 morts, 1971 amb 35 morts i 450 fàbriques afectades, 1982 amb 6 morts i 1994 amb 10 morts». Recordo els aiguats a partir de l´any 1962, encara que del de l´any 1940 n´he sentit parlar sempre; s´ho va endur tot des de Setcases fins l´Estartit. Van ploure 1.000 l/m2 durant tres dies seguits, els 17, 18 i 19 d´octubre.
Per tant, les inundacions no són una cosa d´ara. El nostre territori és propens a tenir-ne. Malgrat això, el nostre desenvolupament pot fer que la magnitud del desastre sigui més alta o no. El creixement urbanístic, cada vegada amb més pressió sobre el territori, afavoreix els assentaments a les voreres dels rius, esborrant desguassos i torrents, estrangulant el pas de les aigües i com a conseqüència provocant o augmentant els efectes de les inundacions.
Només el fet de formigonar o enquitranar el terreny, fer-lo impermeable, és causa suficient per propiciar una inundació. El seu efecte és proporcional a la velocitat que circula l´aigua. Així, el coeficient d´escorrentiu d´un sol urbà és de 0,9, mentre que un sól agrícola el té de 0,2, que és igual a dir que l´aigua va a una velocitat 4,5 vegades més de pressa a la ciutat que al camp.
Heus aquí un problema que no s´hi aplica atenció. Si bé l´ACA vigila que ningú aprimi les lleres dels torrents amb la urbanització del territori, hauria de ser més exigent i hauria d´augmentar les seccions d´aquesta xarxa de torrents i desguassos per absorbir l´augment de velocitat i de cabal de l´aigua urbanitzada. I això no ho ha de pagar l´ACA sinó qui fa la urbanització.
La magnitud del problema a resoldre per l´ACA a tot el territori català és impossible de resoldre amb dècades, o centúries, tot i que la quantificació dels punts crítics fa temps que s´ha fet. Per exemple, en l´aiguat del dia 13 a Castell-Platja d´Aro, on hi van caure 393 l/m2, es reconeix com a crític el Ridaura: «tot el tram del riu situat aigua avall de la depuradora té una secció de desguàs insuficient. Desbordaments sobre ambdós marges, inundacions de càmpings i zones agrícole»; i encara: «problemes de drenatge de la zona urbana de Platja d´Aro situada entre la carretera de Sant Feliu i el mar. Seccions de desguàs insuficients dels recs que antigament drenaven la zona. Inundacions de la zona urbana i talls de la carretera en cas de pluges fortes». Les mateixes observacions es fan a Calonge, Palamós i a tot el territori. La solució a tots els punts és una obra faraònica depenent d´una administració, l´ACA, que està en bancarrota. Tenim difícil resoldre on ja està fet, però encara ho podem evitar on s´ha d´urbanitzar.
Un altre aspecte important a tenir en compte en les inundacions és la regulació del cabal dels rius. Es va criticar molt la construcció dels embassaments dels rius. I encara es fa, adduint la famosa «nova cultura de l´aigua». Hem d´estalviar, es diu, no sabent que per estalviar també hem d´emmagatzemar. La regulació del riu Ter ha estalviat moltes riuades a les comarques de Girona i possibilita un estoc prou important com per garantir el consum domèstic d´aigua. 8 m3/s marxen a les comarques de Barcelona i 2 m3/s van a les boques de les comarques de Girona. Si continuem amb períodes de sequera com aquest, haurem de pensar en fer petits embassaments aigües avall dels pantans per recollir l´aigua de les tempestes i bombejar els aiguats cap als embassaments. És una idea que vaig sentir fa més de vint anys als francesos, encara que l´objectiu era la producció hidroelèctrica.
Tot plegat una pilota massa gran per a una administració responsable, l´ACA, que es troba en fase de renovació i que no sap com ho farà per tenir els recursos mínims per donar el servei que li demanem.

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!