Des de les comarques de Girona

Dilluns de la passada setmana en Lluís Busquets, col·lega d’articles a Diari de Girona exposava els seus dubtes sobre la MAT. Explicava que, tot i que els meus articles sovint el convencen, encara ho està més quan escolta gent que parla una altra música. Estic acostumat a que passi això; tothom escolta el que vol sentir i, per tant, la música que li agrada. L’endemà, el dimarts, vaig anar al Parlament de Catalunya, a la comissió que debat la llei de qualitat elèctrica. Davant nostre (Pimec) va parlar en Camil Ros en representació d’UGT. Va exposar que la llei era necessària per la modernització del país. Nosaltres vam dir que hi havia punts foscos a la llei i que aquesta era necessària perquè en una societat moderna és fonamental garantir el servei; que alhora havia d’anar acompanyada per la millora del nivell superior al de la distribució, el nivell de les línies de transport. Tant la ponència de Camil Ros com la nostra va caure en la indiferència per part dels diputats que assistien, excepte per part del Sr. Fernandez Teixidor. Posteriorment vaig seguir el debat per Canal Parlament a Internet. L’última ponència era la del Sr. Jaume Serrasolsas, representant de l’associació SEBA. Aquest senyor va explicar que les xarxes elèctriques s’havien de construir de forma més intel·ligent, de forma que estiguin formades per microxarxes autònomes. L’autonomia vindria pel fet que elles es podrien generar la seva pròpia energia, que no dependrien de la resta, fent així més segur el sistema elèctric. Va insistir que en els països avançats aquesta és la tendència. La reacció dels diputats d’ERC i d’ICV, tot i ser l’última ponència i estar cansats, va ser d’entusiasme. Ara sí que havien escoltat el que volien sentir. No se’ls va acudir demanar a quin país hi havia la microxarxa pilot que es podia anar a veure, ni si la solució era possible en una societat industrial, o si només era aplicable a una societat rural. Van preferir quedar-se amb l’encant que el ponent els havia traslladat. Això és el que hi ha. És el mateix que li va passar a Lluís Busquets.
El debat sobre l’energia és difícil perquè el tema ho és. Amb Xavier Llorente n’he fet molts. Un d’ells, a la revista dels enginyers industrials de Catalunya, va ser prou calmat i llarg com per poder parlar àmpliament sobre l’energia. He de dir que estem d’acord en gairebé tot, menys en la MAT. Per ell la línia no fa falta i per a mi fa falta per resoldre el problema energètic. En una intervenció li vaig explicar que s’havia de canviar l’economia per créixer amb l’objectiu de resoldre els problemes de la Terra enlloc de créixer pel consum. Li vaig explicar que per resoldre els problemes d’aigua i de transport seria necessari canviar formes d’energia cap a altres més elèctriques. La seva resposta va ser que estava plantejant una autèntica revolució social.
Dilluns passat vaig estar en un debat a Ràdio Olot. Quan vaig explicar això mateix, en Marcel Coderch em va dir que era impossible, que per substituir el petroli al món s’haurien de construir dues centrals nuclears cada setmana. Que estava molt estudiat.
Com que el proper any faré una assignatura de tècniques energètiques a la UdG, estic preparant el material per a la mateixa. La primera cosa que he fet ha estat construir el diagrama Sankey de la distribució de l’energia a Espanya. És el que podeu veure en la figura. No entendrem moltes coses sobre el que passa si no estudiem aquest diagrama. Cada línia-fletxa té el gruix segons el seu valor.
Primer ens hem de fixar en l’electricitat. Aquesta es produeix amb una barreja de tecnologies. El carbó i el fuel són combustibles que encara s’utilitzen per generar electricitat. Cada vegada menys, però encara es fan servir. Ambdós tenen rendiments molt baixos, del 33%. El seu ús fa que el rendiment del sistema energètic sigui baix, que el CO2 generat sigui molt alt i que la dependència energètica de l’exterior sigui elevada. El gas és un combustible que s’usa cada vegada més en la generació elèctrica. La tecnologia de cicle combinat dóna rendiments propers al 60%, una generació de CO2 raonable i una dependència exterior menor que els combustibles anteriors. La generació nuclear té un rendiment baix, del 35%, fet que també alimenta les pèrdues elèctriques que es veuen en el diagrama. Per contra, aquest baix rendiment no aporta generació de CO2 ni una dependència de l’exterior excessiva. Finalment, la generació hidràulica i l’eòlica tenen rendiments de més del 90%, no aportant CO2 ni dependència de l’exterior. La barreja de totes les tecnologies donen avui un rendiment de generació del 38,2%. Dins aquest rendiment hi ha també les pèrdues per transport d’electricitat. Aquestes són entre el 8 i el 9%, mentre que, si les avaluem fins l’usuari final en baixa tensió, arriben al 13%. Sovint es confon al personal barrejant el rendiment del sistema elèctric amb les pèrdues de transport. Si en el futur es va disminuint el pes del carbó i s’augmenta el pes del gas i de l’energia eòlica i la hidràulica, el rendiment del 38,2% pot arribar a ser proper al 60%.
Fixem-nos ara en l’altre costat, a la dreta, en l’ús de l’energia. El sector domèstic, serveis, agricultura i pesca té molt distribuït l’ús d’energia. La part de consum de petroli segurament ve de l’ús de vehicles en agricultura i pesca, també de calefacció amb gasoil.
Pel que fa a la indústria, cada vegada utilitza més gas. El petroli és la matèria prima per moltes petroquímiques i el carbó es fa servir cada vegada menys en la siderúrgia i en el ciment. Queda el transport, que fa servir gairebé exclusivament energia provinent del petroli.
Si veiem globalment el diagrama, ja es veu on s’ha d’actuar. En disminuir les pèrdues de generació elèctrica i en el transport. Si bé en la generació elèctrica ja estem en una via que pot resoldre el sistema, augmentant el parc eòlic de forma impressionant, és en el transport on no avancem i és aquí on dic que hem de canviar la forma d’ús de l’energia per passar-la a elèctrica.
Un motor de cotxe té un rendiment inferior al 30%. Un motor elèctric el té superior al 90%. Un cotxe elèctric sap recuperar l’energia de la inèrcia i de la frenada, el de combustió no. Resoldre el transport és, apunti-ho bé conseller Nadal, traspassar bona part dels moviments al transport públic, prioritàriament el tren. Un cotxe petit té un consum de 73 kWh/100 km i viatger, mentre que un tren el té de 9,7 kWh/100 km, 7,5 vegades menys. Però si els cotxes els passem a elèctrics, el consum anirà a 27 kWh/100 km, i si és amb hidrogen, anirà a 36 kWh/100 km. Gairebé totes les solucions són elèctriques.
La quantitat d’energia que fem servir a Espanya pel transport es podria produir de forma equivalent amb centrals que funcionessin contínuament durant l’any amb una potència de 54 GW. Si el transport fos tot elèctric, llavors l’energia necessària seria d’una potència “només” de 18 GW, un 67% menys. Si ho fem parcialment i passem un 20% del transport a elèctric, es disminueixen les necessitats energètiques del transport en un 17%, augmentant la demanda elèctrica en 1,6 GW. Si passem un 50% estalviem un 42,5%, amb un augment del parc elèctric de 4 GW. Per comparar-ho, penseu que el consum elèctric d’aire condicionat a Espanya suposa 3 GW, que el programa de dessalació requerirà una potència continua de 0,6 GW, o que la potència eòlica avui ja és de 15 GW. No és tan difícil, vol imaginació.
Aquest camí és, de llarg, el millor camí per millorar la nostra intensitat energètica, per reduir les emissions de CO2 i per disminuir la dependència de l’exterior. Cal afegir que la tecnologia per fer-ho és a l’abast. Sabem construir trens, sabem construir xarxes elèctriques, sabem generar gran potència amb energia eòlica, sabem emmagatzemar electricitat amb pantans equipats amb turbina-bomba, només fa falta que la gent i els polítics s’ho creguin i actuïn per sobre de les resistències conservacionistes que només veuen a curt termini.
La diferència d’enfocament al veure els problemes energètics explica moltes dificultats del debat. Jo em miro el tema de lluny, amb distància, i molts el miren de molt a prop, veient només la pilona.
Tot i que pot semblar un model futurista, us asseguro que ho és molt menys que el model de microxarxes autònomes intel·ligents, potser adequat per territoris rurals, però no pas per societats industrials. I nosaltres volem continuar sent-ho. O no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!