Per a tots els gustos

Es pot fer la pel.lícula més comercial de la Història, però també de qualitat i amb una intel.ligència fora d’allò més comú, i tampoc no cal que sigui innovadora ni trencadora, tant en la seva estètica com en el seu argument. L’únic que fa diferent a la pel.lícula francesa més taquillera al seu país de les últimes dècades és que malgrat que recorre a un argument que semblaria a Hollywood digne d’aquells infumables “Estrenes TV” que hi ficaven de moralines i valors ja passats de moda de manera descarada, el duo de directors francesos d’aquí fugen de manera intel.ligent i magistral dels tòpics, les moralines i fins i tot de la falsa compassió que desperta una cosa com el que s’hi explica: un milionari parisenc tetraplègic per un accident de parapent, en Philippe (François Cluzet, “Petites mentides sense importància”), contracta com a cuidador personal a un africà del Senegal acabat de sortir de la presó, en Driss (Omar Sy). Inspirada en fets reals, plasmats en un documental (l’amistat, que encara roman, entre un milionari paraplègic i el seu cuidador magribí), tot i que amb diversos canvis al guió, li fan a tot un sa i magistralment fet humor negre, cosa que va suggerir el paraplègic autèntic, que volia que la història fos divertida i lluny del melodramatisme. Pot estar content: tant els directors com l’admirable duo d’actors protagonistes, sobretot l’Omar Sy, insuperable en la seva vitalitat, la seva xerrameca llenguda i la seva naturalitat, li donen a la pel.lícula un ritme extraordinari, una proximitat a l’espectador, i demostra tot això com es pot transmetre de valors morals i humans sense caure mai en el sermó ni que et prenguin per idiota, ja que ni en Driss es “regenera” del seu tarannà ni en Philippe sembla una mena d’apòstol de la superació personal dins les seves limitacions físiques (ell mateix diu que no vol que li tinguin compassió pel seu estat). Encara que hi hagi hagut d’algunes crítiques perquè no toca molt el tema de la diferència de classes (milionari davant marginat de les “banlieues”, blanc davant de negre) i l’esdevé gairebé la típica pel.lícula “buddy movie” americana, tot i que tot sigui molt francès, l’aclaparadora vitalitat i encís del film et fa oblidar-ho tot. L’humor negre proporciona diverses escenes antològiques, que no tindrien res a envejar a obres mestres de la comèdia, tant americanes com europees (la de l’orquestra a casa d’en Philippe i les coses que diu en Driss son insuperables). Omar Sy va guanyar amb justícia el César al millor actor, encara que el magnífic Jean Dujardin de “The Artist” (l’altra gran pel.lícula francesa de la passada temporada), que estava també nominat a ell, no ha d’amoïnar-se per això. Ah, i no ens oblidem de François Cluzet com el paraplègic Philippe: el que passa és que l’Omar Sy mostra tant carisma, que l’actuació del veterà actor queda una mica amagada, també per les limitacions interpretatives del seu personatge, que només pot moure la cara, el cap, el coll i parlar, però sap donar-li una ironia i un saber riure-se’n de si mateix que encara que sembli que no vol que li tinguin compassió, en tot moment manté la seva dignitat com a ésser humà. I ho aconsegueix.