Vicent Luna i Sirera

Ho hem sentit dir moltes vegades: les comarques centrals valencianes són l’ànima, el cor del nostre país, enfront d’un cap i casal que es mira el melic i es deixa governar i emmirallar per botiflers ben obedients. Una d’aquestes comarques, bressol de la nostra literatura i part de la nostra història, és La Safor. Per això d’ací, i no debades, són els March, els Martorell, els Corella…i ens hi trobem monuments històrics tant importants, i que van marcar els orígens de la nostra història, com el Palau Ducal de Gandia, el Monestir de la Valldigna o el també Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Ahir vaig tindre la sort, o la xamba, de poder visitar, amb guia i concert inclòs, el monestir dels jeronis d’Alfauir ( La Safor). Feia anys que tenia ganes de veure’l, i us he de dir que la visita (visitable des del 2005) no m’ha decebut en absolut, tot el contrari he quedat bocabadat en contemplar i escoltar les explicacions del guia. Aquest monestir, el primer d’aquesta ordre i primera comunitat jerònima de la Corona catalanoaragonesa fundat al segle XIV per Sant Jeroni, és una de les joies monumentals valencianes més preuades i declarada l’any 1994 Bé d’Interès Cultural.
El guia, amb explicacions molt aclaridores i precises, ens portà per la majoria de les dependències del convent. Inicià la visita en el pòrtic d’accés al conjunt de l’edifici destacant el retaule de ceràmica on apareix Sant Jeroni escrivint la Vulgata (fou el primer que va traduir la Bíblia de l’hebreu al llatí), tot seguit, i en la façana de la Torre Major o de les Campanes, ens mostrà la làpida fundacional escrita en català i amb lletres gòtiques. L’entrada a l’interior la fem per la porta principal d’arc apuntat. Al capdamunt de la mateixa l’escut de pedra del fundador: la corona, les quatre barres de la Corona catalanoaragonesa, la flor de lis, el lleó rampant i un braç d’àguila amb una espasa. Aquesta porta dona accés a les dependències monàstiques: la cuina, el claustre, la sala capitular, l’almàssera, les cavallerisses, el refectori, el jardí… És evident que als monjos no els mancava de res. Els monestirs eren com petits poblets, emmurallats, ben protegits i d’accés només a joves (i després de passar unes persistents i complicades proves) de fills de l’alta noblesa. Sembla, segons la documentació que s’hi conserva, que aquest monestir va arribar a tindre trenta i tants jeronis.
Evidentment el monestir, i al llarg dels segles, ha patit els canvis evidents dels avatars de la història. Els frares van abandonar el monestir el 6 d’agost de 1835, com a conseqüència de la desamortització, coneguda com de Mendizábal. Afortunadament l’any 1843 va ser adquirida per la família irlandesa Trenor que avui continua sent la propietària. Esperem que algun dia aquest patrimoni, que ara és privat, passe a ser de tots els valencians i valencianes.
Val a dir que un dels millor pintors valencians, deixeble de Joan de Joanes i mestre de la pintura monàstica valenciana, el cocentainer Nicolau Borràs, es va fer monjo Jeroni i en aquest monestir va pintar part de la seu obra: el retaule major, els retaules per a les capelles laterals i la Sala Capitular, així com quatre grans llenços per a les Estacions en el claustre. Avui no s’hi conserven en aquest monestir, però si una grisalla realitzada al tremp, El Sant Sopar, situada en el que avui és l’almàssera. Una pintura ben curiosa que si l’analitzem amb deteniment podem copsar l’esperit i caràcter del pintor de Cocentaina que, malgrat els perills d’enfrontar-se a un perillós Tribunal de la Santa Inquisició, gosà mostrar en aquet Sant Sopar detalls tan revolucionaris com: una dona nueta, uns àngels reconvertits en dimonis mostrant els pits, un Judes mostrant sense embuts una bossa de diners, una Maria Magdalena…..

La cirereta de la visita la posà el concert de música que ens oferí el duet “Saul Tasto”. La veritat és que va ser tot un luxe, un privilegi i un plaer escoltar el violoncel de Noèlia Balaguer i la marimba de Jordi Francés. Allí, asseguts al claustre del monestir, entre aquests murs monacals impregnats de capes i capes d’històries i escoltant, entre altres, els acords de Bach, vam poder tocar un trosset de cel. Per arrodonir la nit encara m’esperà una sorpresa. Vaig poder saludar en persona (i agrair-li la seua col•col·laboració en el Projecte Educatiu: Vicent Andrés Estellés, la veu del teu poble que férem en l’Any Estellés 2013) a un dels nostres millors poetes actuals, i també de La Safor, l’escriptor Josep Piera. Comptat i debatut, va ser un dia complet. Pel matí excursió a la Font del Llibrell de Ròtova, i per la tarda/nit visita a aquest monestir que, si podeu, no deixeu de visitar doncs, us assegure, paga la pena. (WWW.cotalba.es).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!