Ja han començat les batalles per distribució de recursos entre comunitats autònomes. En la conferència de presidents Rajoy ja els va advertir que no hi havia els diners de deu anys endarrere: 20 mil milions menys de recaptació fiscal. I tothom ha fet números.
El sistema de finançament ha anat funcionant en una època de creixement constant, amb alts i baixos tanmateix, de l’economia espanyola i, consegüentment, de la recaptació.
Es tractava de fer el pastís a repartir una mica més gran cada cop i així acontentar tothom que podia dir que havia rebut més diners. A l’hora de la veritat ben bé no era així perquè els efectes dels models de finançament s’aprecien a posterioritat i l’Estat té la paella pel mànec.
Si cap canvi amb un cert relleu hi havia era l’induït pels governs catalans que buscaven també un sistema que suposés guanys en autonomia i responsabilitat fiscal. Així es cedeixen tributs, per exemple, una part de l’IRPF.
Ara s’anuncia que el pastís no pot créixer. I comencen les corredisses i els pronunciaments. Es comencen a disparar alguns trets al règim fiscal de la Comunitat de Madrid, perquè fa dúmping fiscal, diuen.
La conclusió és que cap autonomia no ha d’haver tampoc en matèria d’impostos. Tothom igual, amb les mateixes obligacions i regles fiscals.
El més divertit és que comencen la guerra pel pastís petit. El gran se’l queda l’Estat que talla el bacallà. No hi fa res que la despesa social rellevant, excloses les pensions, la facin les comunitats autònomes.
Tampoc no es discuteix, de moment, els règims del País Basc i Navarra. Aquí, PP i PSOE defensen la diferència, no la igualtat. De fet, aquests dos territoris, especialment el Basc, són les úniques comunitats autònomes autònomes espanyoles. En parlar de finançament, de fet es parla de política i distribució de poder.
De moment, ja es veu prou que no cal ser-hi. I quan sigui el moment, igual ja no s’escau. Que així sigui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!