Plagueta de Bord

EL FANG I LA LLUM DE LA VIDA

Vull escriure només sobre el procés vivificador de l?art vertader: el que ens fa més bons i, també, més savis. La capella de Miquel Barceló (des d?ara l?anomenaré amb les inicials del nom i llinatge: Emabé) de la Seu de Mallorca, en uns temps de molta misèria artística, n?és un exemple canònic, exacte. Quan t?hi acostes d?enfora, el primer que veus és la llum que entra pels cinc vitralls: una llum grisa, fosca, que neix entre onades, palmes, arrels i una espina de peix com iconografies fetes amb un dit que l?ull descobreix al cap d?una estona d?acomodació, de recerca: com quan entres a una cova i has d?amarar-te a poc a poc de la claror per veure-hi. Aquests vitralls són la troballa darrera d?Emabé: cercava una llum freda per crear una atmosfera irreal que s?avingués amb la calidesa de la pell ceràmica i va descobrir la grisalla. M?ho explicava l?artista amic, amb senzillesa: «És com si tens un vidre entelat pel baf i hi dibuixes damunt amb un dit.» L?efecte és un desenlluernament: un caminal de llum terrenal cap a les visions que els tres-cents metres quadrats de fang obrat per Emabé ens ofereixen: el trencaclosques tan orgànic, tan intens, de la multiplicació dels pans i els peixos, de la transformació de l?aigua en vi: de la roda energètica del metabolisme vital. Sabem que la vida neix del fang, sabem que la matèria del treball del pintor és sa vida, sabem que Emabé ha deixat en el fang les empremtes, les de la seva vida (ditades, gestos, peuades, colzades, punyades, talls, incisions, impressions de sa pell, de sos nervis, de sos batecs, de sa veu, de sos aromes corporals.). Aquell conjunt de volums, de colors i de formes en el llenç d?argila t?estamenegen, t?impacten, et deixondeixen, alliberen una energia epifànica incontenible, invasora, calfredadora. Et sents acaronat per les imatges que es multipliquen silenciosament: com més les mires més en veus, com més en veus més n?inventes, com més n?inventes més saps que tota aquella pell és la lava d?un volcà en erupció constant i, alhora, és un terrer de germinacions a balquena: Tot treu ulls d?un planter, d?un peixer, d?un forner, d?un viner, d?un estigmer, d?un sexer, d?un pregader, d?un fotimer infinit de metàfores de la vertadera vida. Central Atòmica d?Energies Metafòriques: un altre nom per a l?epidermis argilenca. No et canses mai de veure el film dels impactes del cos d?Emabé sobre el llenç de pols pastada amb aigua que ho estotja tot: la sismografia de la sensualitat humanal, la cal·ligrafia de bonys que esclaten i es fan peixos o pans o fruites plens de xaps, de forats, de perforacions, d?erosions, de trencaments. Com ho faràs?, li vaig demanar aquell llunyà 2001: «Ho faré fent-ho», em contestà cop en sec. No ha fet servir una teoria per pellceramicar, pellfangar, pellfer. Emabé es deixa guiar per la matèria, on aboca fragilitats, tensions internes, carícies, cops, incisions, pèrdues i renaixements. I quan l?ha acabada d?obrar, l?obra produeix idees: fa pensera. El retaule d?Emabé fa mengera, fa toquera, fa gustera, fa diguera, fa somriguera, fa bellesera… Emabé, català de Mallorca i sudeuropeu, ho ha dit clar i felanitxer: «Hi ha una dimensió ritual, quasi sacrificial, en el que faig. Les esglésies són llocs construïts per fer-hi cultes, celebracions, transformar el vi en sang. El que faig és un poc del mateix ordre, transformar l?argila en carn, en vida.» Aire, terra, aigua, vidre, llum: ho combina i es crea una reacció en cadena de cossos i coses fulgurants. La Catedral de Mallorca és una mar: Mar Seu de Mallorca. Un topònim que encara no surt als atles contemporanis però que en el futur algun portolanista anomenarà. I en aquesta mar d?aire i de marès, de coves i de cavorques, de platges i de tempestes, Emabé s?ha fet seva una cova dins una cova gòtica de la capella de Sant Pere. I ha sabut teixir el fang (dóna cos als noms i gràcies a això puc anomenar amb la visió el catàleg de les seves coses: rajades o cols, pans o llampugues, morenes o palmes, garballons o llobarros, llimones o congres, magranes o pells de mandarina pelada a mà, o gerres que vessen contravent, o raïms foradats, o síndries xapades, o ganivets clavats, o hams amb esquer, o forats, o talls, o enigmes d?aquesta matèria d?infinit anomenada pels ulls. Emabé ens ensenya a parlar amb els ulls). I ha sabut inventar la llum (els vitralls grisos sedassen el soleller explosiu i el converteixen en refinada il·luminació que ens mostra amb lluïssors suaus el prodigi de la multiplicació dels pans i dels peixos). I aquesta cova, recova, un cop acabada, s?ha fet amiga de l?immens coval de Gaudí i Jujol i de la cova de Blanquer (les dues coves de l?enfront absidal d?aquesta mar catedralícia). I les tres coves han començat a dir-se coses, a xiuxiuejar-se complicitats, a ballar harmonies.
(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!