L’acord Mas-Zapatero sobre el model de finançament de Catalunya no permetrà disminuir el gran dèficit fiscal estructural del país (el 8/9% del PIB). Aquest era el principal motiu pel que tant els partits catalans que van aprovar el Projecte d’Estatut en el Parlament, o al menys així ho semblava aleshores, com la societat catalana, per boca de les seves principals organitzacions econòmiques, socials i cíviques, havien manifestat la necessitat de disposar d’un nou model de finançament per a Catalunya. És una constatació, àmpliament majoritària a la societat catalana, que només amb una disminució substancial del dèficit fiscal las empreses catalanes podran augmentar la seva productivitat i ser competitives i, al mateix temps, la població catalana, especialment la més necessitada, podrà millorar el seu benestar i la seva qualitat de vida. Amb l’acord Mas-Zapatero, Catalunya continuarà tenint un dèficit fiscal molt important ja que ni s’ha produït un canvi en el model de finançament vigent fins ara, ni tampoc existeix cap garantía d’un increment en els recursos financers que rebrà Catalunya. Així doncs, Catalunya -la seva gent i les seves empreses- continuarà vivint estressada por la falta de recursos que suposa un dèficit fiscal de la dimensió del que patim. ¿A on són ara les demandes de CiU, fins el 29 de setembre de 2005, de reduir el dèficit fiscal a la meitat?. ¿A què ha jugat el PSC en tot aquest temps si en un argumentari per a justificar el pacte ens diu que “els dèficits fiscals històrics i estructurals de capital públic (que no nega que existeixin) eren més una reivindicació de cara a la negociació que un text que poguéssim pensar que s’acceptaria”?.
A diferència del que es va aprovar en el Parlament de Catalunya, l’acord de finançament Mas-Zapatero no suposa cap canvi en el model de finançament de Catalunya. “Lo que hay son, dentro del actual modelo, algunos avances que caminan en la dirección de más autonomia fiscal…,estos avances no suponen un cambio de modelo” ha dit recentment Alfredo Pérez Rubalcaba. En relació al model aprovat pel Parlament, a l’acord Mas-Zapatero desapareix qualsevol referència a la disminució del dèficit fiscal o al reconeixement del deute històric i d’altres característiques diferencials del model de finançament a Catalunya. En relació a les inversions en infraestructures es limita en el temps (7 anys, ¿per què?) la seva relació amb el pes del PIB català, sense donar cap garantia si no es compleix el compromís. L’acord Mas-Zapatero significa més del mateix, més model LOFCA, es a dir, el que existeix actualment, amb alguns retocs de caràcter menor i que no afecten en absolut al nucli del modelo vigent. S’introdueix la LOFCA a l’Estatut aparentant que estan al mateix nivell, quan no té cap valor jurídic; és més, ara la LOFCA condicionarà l’Estatut des del seu propi articulat. Es passa de la recaptació de tots els impostos a Catalunya i d’una aportació de Catalunya a l’Estat per pagar els seus serveis i les seves competències a Catalunya, així com d’una aportació a la solidaritat, a una cessió a la Generalitat d’una part dels impostos recaptats per l’Estat a Catalunya: 50% del IRPF, 50% del IVA, 58% dels impostos especials. Així doncs, la Generalitat continuarà rebent de l’Estat una part dels impostos recaptats a Catalunya. Els criteris d’anivellament (o solidaritat), les necessitats de despesa, la capacitat fiscal o els nivells de serveis relatius a l’esforç fiscal de Catalunya, continuaran essent fixats per l’Estat (i/o pel Consejo de Política Fiscal y Financiera) de forma discrecional i independentment de la Comissió Mixta Estat -Generalitat. Aquesta Comissió, i per tant la bilateralitat Estat -Generalitat, passa a tenir unes funcions secundàries o testimonials respecte al model aprovat pel Parlament. A l’acord es limita la capacitat normativa de la Generalitat, tot i que s’obre la porta a la possibilitat d’augmentar la pressió fiscal a Catalunya, i disminueixen de forma clara les funcions d’una Agencia Tributària de Catalunya, que serà pràcticament igual a la actual Direcció General de Tributs, tot i que en el futur es podria, a partir de la decisió discrecional del Estat, constituir un consorci per a l’Agència Tributària a (que no de) Catalunya. La gallina no ha tornat en absolut a Catalunya i a més s’ha convertit en virtual.
És més, no hi ha cap garantia de que aquest acord suposi més recursos per a Catalunya. “Ahora el total va a ser el mismo, lo que varia es que la composición entre participación en impuestos y transferencias se altera a favor de dar más peso a la participación en tributos. Ni el Estado ni las comunidades autónomas tienen más, o tienen menos, en el año cero de la reforma…., habrá mecanismos de solidaridad, como el fondo de suficiencia, donde habrá más comunidades que aporten, como le va a pasar a la propia Cataluña” deia Miguel Ángel Fernández Ordóñez en una entrevista recent. Es a dir, Catalunya rebrà més de l’Estat en concepte d’impostos cedits -tindrà més autonomia fiscal, que no sobirania- però el seu fons de suficiència disminuirà en una quantitat equivalent, i podrà arribar a ser fins i tot negatiu; en qualsevol cas, els recursos que rebrà Catalunya en el primer any seran els mateixos que ara. En relació a l’augment d’inversió en infraestructures durant set anys pot suposar, com a molt, 3.000 milions de €, es a dir, la meitat del cost de la Terminal 4 de l’Aeroport de Barajas: podrem fer mitja terminal a l’aeroport del Prat!!. No és seriós dir que “les garanties de l’augment de recursos seran l’actitud del President i del conjunt del govern espanyol” o que “no es possible fer quantificacions” sobre l’augment de recursos, però “s’haurà de suposar” que en tindrem més perquè “els fets (quins?) parlen por ells mateixos” com intenta argumentar el PSC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!