El nou Estatut es el fill natural del Pacte del Tinell. Ara toca complir-lo.
El Parlament de Catalunya ja ha aprovat el nou Estatut amb el vot favorable de tots els partits catalanistes – nacionalistes, federalistes i sobiranistes -. É un Estatut potent i ambiciós que hem d’aconseguir que s’aprovi a Madrid sense cap canvi substancial, amb la unitat de les forces catalanistes, i amb la complicitat de bascos, gallecs i especialment del PSOE.
Sens dubte i en un doble sentit, hi ha una gran relació entre el nou Estatut i el Pacte del Tinell. D’una banda, una part important dels diferents aspectes que es desenvolupen a l’Estatut ja els podem trobar, encara que sigui en forma embrionaria, en el Pacte del Tinell. Un exemple clar és el del model de finançament. La proposta del tripartit del passat mes de maig amb les esmenes afegides a finals de setembre ja constava, en les seves linees generals, en el Pacte del Tinell (agencia tributaria propia, gestió de tots els impostos, capacitat normativa, equiparació progressiva als resultats del concert economic basc, disminució del deficit fiscal, etc.). Fins i tot es va més enllà del que allà es preveia pel que fa a la sobirania fiscal de Catalunya (els recursos dels catalans són gestionats integrament per la Generalitat que farà una aportació a l’Estat pels seus serveis a Catalunya i per a la cooperació).
D’altra banda, la potencia del nou Estatut només es pot entendre a partir de l’opció de govern feta en el Pacte del Tinell. Amb un altre govern molt dificilment hagués estat possible. Efectivament, sembla clar que el PSC no hauria acceptat mai un Estatut tant ambiciós des de l’oposició. És, doncs, gracies al Tinell que ara ha votat aquest Estatut. Tampoc CiU hauria mantingut les seves postures, sovint maximalistes, des del govern, com ja va demostrar durant els darrers vint-i-tres anys en el govern.
Per cert, algun dia CiU hauria d’explicar qui i com es va fer la darrera “proposta” de model de finançament. La del dia 29 a la nit amb la botifarra i mongetes entre Ernest Maragall i Francesc Homs, segons expliquen els diaris. La fermesa d’ERC i del Conseller Castells, que aquestes coses les te molt clares varen impedir que anéssim enrera. Però al final es va avançar, una vegada mes.
Darrerament he llegit “El President Macià en els seus textos (1931-1933), editat pel Departament de la Presidència i “11 de setembre de 1714” editat també per la Generalitat de Catalunya. Dos llibres notables i molt interessants. Els textos de Macià molt apropiats, d’altra banda, per a una època de nou Estatut.
M’ha semblat magnífic el llibre d’Albert Saez, “El futur del nacionalisme. Cap a on va la política en el postpujolisme”. La seva profunditat i “finezza” (com diuen els italians) en l’analisi de la situació política actual a Catalunya no la he trobada en ningú mes al nostre país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!