Dues ratlles

Des de principis dels anys 2000 el nostre país va començar a viure un drama de territori ric: les deslocalitzacions. L’augment del nostre nivell de vida feia que produir a casa nostra ja no fos tan rendible. I les empreses que s’havien instal·lat aquí buscant mà d’obra barata van començar a marxar cap al sud-est asiàtic, o cap a l’Europa oriental.

Un dels grans damnificats va ser el sector de l’automoció, molt important tant a Catalunya com al País Valencià. Des que va començar la crisi, i fins i tot des d’una mica abans, aquest tradicional puntal de l’economia catalana ha estat un dels més afectats pels tancaments, les deslocalitzacions i les retallades de plantilla. 

Els ERO’s a plantes com Seat, Ford o Nissan, i consegüentment també a moltes fàbriques de components per l’automòbil, com Pirelli, i fins i tot a centres de recerca i investigació, com Ficosa, es compten per desenes al nostre país. I els afectats, els treballadors que han perdut la seva feina, també es compten per desenes, en aquest cas per desenes de milers.

Un panorama desolador que és encara més cru si el que s’analitza és la fabricació de motos. En aquest segment concret, en pocs anys hem passat de ser el segon productor europeu de motocicletes a quedar-nos amb una part testimonial del sector. De la desena de plantes que hi havia al nostre país, la majoria han tancat. I el poc que s’ha pogut salvar ha estat amb retallades dràstiques de plantilla.

Per alguns pot ser un drama més de la crisi. En realitat, però, parlem d’un escàndol, perquè el sector va rebre durant molts anys sucoses ajudes públiques destinades precisament a assegurar el futur de les plantes que després han anat tancant o retallant.

I encara podria haver estat pitjor, si no fos perquè en molts casos els treballadors d’aquestes fàbriques han sacrificat salari i drets a canvi de mantenir plantilles. Els costos de producció han anat baixant amb totes aquestes mesures, i ja estem als nivells dels països on abans es deslocalitzaven les nostres empreses.

Per això ara estem a l’altre costat de les deslocalitzacions. No perquè tinguem infraestructures útils, com el corredor mediterrani que ahir demanava el president Alberto Fabra, sinó perquè ens hem (ens han) tornat pobres. Produir a Bèlgica és car, comparat amb Almussafes. Vist així, que això sigui una bona notícia, o com a mínim que ho haguem de celebrar, no està tan clar.

Segueix a @joanbotta

//