Dues ratlles

La setmana passada l’Institut d’Estadística va explicar que la inflació interanual a Catalunya se situa en el 3,9%. Una xifra alta que, combinada amb la crisi econòmica, ens situa al llindar de l’estanflació, el terme resultant de la suma d’estancament i inflació. L’interès del cas no és només semàntic.

Estanflació vol dir que no hi ha creixement econòmic, o que és insignificant, però que en canvi els preus sí que pugen, i de forma notable. Just el que ens passa. Una combinació que òbviament fa que els ciutadans perdin nivell de vida, més tenint en compte les xifres d’atur de Catalunya, i sobretot que els que mantenen la feina sovint veuen el seu sou rebaixat.

Que ens vingui això a sobre (si no ens ha vingut ja) és especialment greu tenint en compte la situació del nostre país, on no tenim la possibilitat d’aplicar polítiques monetàries pròpies. De totes maneres, en aquest cas les institucions econòmiques tampoc saben gaire com fer-s’ho. Estan acostumades (o haurien d’estar-ho) a combatre la inflació i el decreixement de forma separada, però no paral·lela.

I què poden fer? Contra la inflació, s’han d’apujar els tipus d’interès; però aquesta maniobra dificultaria encara més la mobilitat del diner. El problema, a Europa, podria tenir una altra complicació: el Banc Central Europeu pren mesures globals que afecten tota l’eurozona, malgrat la disparitat de situacions que viu cada estat.

Segueix a @joanbotta
//

Torna a la portada del bloc.